Flor de taronger

Adés melangiós,
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.

El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.

El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.