Gotes d’aigua ressonen una a una lentament caient fins al fons de la font.
Trenquen el silenci d’una nit misteriosa i tranquil·la. Sobtada per la
incertesa.
L’esclat de preguntes es passeja amunt i avall per entre els carrers de
pedra antiga fins arribar al recer de la plaça. Rodona. Petita. Com una
bombolla de desconnexió. Només es permeten el pas dels gats nocturns que baden
callats mirant-se amb els ulls oberts, brillants. No els cal dir-se res. Només
sentir-se bé al costat de l’altre.
Les gotes segueixen el compàs rítmic sense pausa omplint la font fins
desbordar-la. Un riu incontrolable ja, sense rumb. Sense destí.
Seguirà l’atzar el corrent de l’aigua de gotes mentre la llum de la lluna
reflecteix tendresa moment sí, moment també?
Ningú guiarà el llit del riu que acaba de néixer. Els grills omplen el cor
de les ànimes blanques i criden punyents i fort per les parets de pedra.
Les gotes segueixen caient una a una. No pararan mai. El riu es farà llarg
i no en sabrem el final.
Si és que hi ha final.