avui les gavines estan prenent el sol

Un matí de dolça son
en un dia d’hivern assollellat,
m’aixeco del llit
a pas ben lent.
Deixant la dutxa per més tard surto al porxo a mirar el cel.
Net, blau i polit.
L’ambient és fresc,
però el sol escalfa,
i un passeig em convida arribar fins al mar.

S’han acabat les estones de parasol, de banys refrescants i castells de sorra.
L’aigua ara resta calmada
després de tanta agitació.
Només unes lleugeres ones empeses per una suau brisa,
la distreuen de la monòtona
quietud.

Pel passeig marítim observo l’hortitzó.
Una línia finament perfilada ens marca la curva del món.
Un trasatlàntic trenca la línia mostrant la seva majestuosa silueta en alta mar.
A la terra en canvi,
avui les gavines estan prenent el sol damunt la sorra de la platja deserta.
M’assec amb elles a distància.
No les voldria destorbar.
Mica en mica, recomfortat amb l’escalforeta del terra
noto el pès dels ulls al damunt meu.
I ben arraulit m’he quedat clapat
sense dir-vos cap missatge
que aquesta simple descripció del meu matí predilecte

ahir era dijous

Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava.
Tans anys rebent aquella postal...

Li duia el noiet de la botigueta de queviures. Cada matí repartia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.

Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell.
El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor que cada dia visitava la família.
Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons.
Algun diumenge l’havia vista passejar sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.

Un dia, la va veure mirant-se, en un aparador de la llibreria, unes postals amb dibuixos de colors, i va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous donava la postal al majordom de la casa, que li somreia amb complicitat,i
s’esperava amagat al jardí a que la Carmeta acabés l’hora d’estudi. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents pel jardí fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.

El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta.
Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.

Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.

Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.