Implíca't d'un cop

- Implíca’t d’un cop!
- Què vols dir ?
- Doncs això, que t’impliquis!
- Ja, però en què.. o en qui?
- No faràs veure que no saps a què em refereixo?
- Doncs no, la veritat és que no
- Serà tonta…
- Escolta maco!
- Perdona…però és que no em puc creure que no te n’adonis.
- Adonar-me de què?
- Però que no ho veus? Si ho tens davant dels nassos!
- Jo no veig res. Parla clar, vols?
- Està claríssim!
- El que està clar és que no ho entenc.
- Mira, el que vull dir-te és que no defugis les conseqüències i et mullis una mica
- Això ja ho he entés però, quines conseqüències i on m’he de mullar?
- Grrr… mira que no veure-ho…
- Fés el favor d’explicar-me de què va la cosa que ja començo a perdre els nervis.
- No t’he d’explicar res. Tu ja ho saps prou bé.
- No sé res jo. Almenys dóna’m una pista…
- No. Ho hauràs de rumiar tu sola.
- … ( silenci )
- doncs… no se m’acut.
- Ooh.. que n’és de curta…
- Va, diga’m alguna cosa…una paraula…encara… que sigui…
- No.
- Va…
- No.
- Qué difícil ets!
- Bé. S’em fa tard. M’en vaig. Així rumiaràs una mica més
- No seràs capaç d’anar-t’en i deixar-me així?
- Sí, en sóc capaç
- Sense dir-me’n res?
- Sense dir-te’n res.
- Seràs…
- Apa ( li fa un petó ) ja em trucaràs quan ho hagis esbrinat.
- Sí clar!
- Adéu
- Adéu..

No la toquis més que la rosa és així

Em llevo, al matí, arrossegant els llençols. S’em han engaxat als braços i no hi ha manera de treure’ls.
Finalment, a desgrat, he aconseguit desempallegar-me’n.
Inicio, amb lentitud, les tasques d’higiène matinal i prossegueixo emb els plans del dia.
Pocs.
I poc atraïents.
Algunes compres al súper. Alguna rentadora i un xic d’ordre al pis. Pim, pam i llestos.
Se m’acut sortir al centre. Tot i que avui és dissabte i estarà tot a vessar, però tant és.
Enfilo cap al metro.
A l’alçada d’Universitat puja una noia que conec de fa temps.
- Holaa!! - diu- tota emocionada.
Somric.
Està canviada. Ja no té aquell aspecte de nena. A la mà porta la carpeta de la Uni.
Sembla contenta. Ja va sola pel món. Després de tants lligams…
recordo.
Diu que té temps per fer un cafè. D’acord. Baixem a Catalunya i anem al Zurich. Em posa al dia de la seva situació. L’escolto atentament sense dir res. I mica en mica em vaig adonat que segueix igual. Res ha canviat. Encara està atrapada en el seu propi món.
Li comento.
M’entesto en canviar-li el pensament, però no hi ha manera de convèncer-la. Segueixo insistint i paro quan sento la meva veueta dient:
no la toquis més que la rosa és així.
…
Ja és tard.
Se li ha fet l’hora d’anar-se’n.
Ens fem petons de comiat.
…
Vaig cap a les Rambles.
A pas lent.
Miro els pobres animalets tancats en les seves gàbies i accelero fins al quioscos de les flors. Allà m’entretinc tot i més. Vaig d’una paradeta a l’altra,
mirant,
comparant.
Finalment em decideixo i li assenyalo amb el dit a un dependent.
Aquella,
aquella és la rosa que jo vull.

Avui plou sobre el mar

Sense tu.
Només la teva música per a serps
m’acompanya en les llargues tardes de diumenge.
Distreta, tan sols, pels ocells que picoten pel terrat.
Abstreta en les paraules que escric.

La lluna de dia, m’ensenya el món vist per tu.
M’explica què fas i on vas.
Aleshores imagino la teva vida.
Potser ets un estrany en terra estranya.
Potser ets com l’aigua dins l’aigua.

Jo mentrestant, escolto els acords de les onades contra les roques.
Envio una besada a s’aire per tu.
I ploro en silenci.

La teva absència m’ha fet convertir-te en un símbol.
En un ideal bonic.
Fals.

¿Caldria desar les sensacions antigues, oblidar-les i deixar-les en un record?
Potser ja és hora de mudar la pell.
Agafar un tren a la ciutat entre núvols
i observar com avui plou sobre el mar.

La meva anada i la teva tornada
han anat fora de temps.
Les teves mans i les meves ja no poden tocar-se.
Malauradament.

Potser en un món a part podríen retrobar-se
i despertar en un somni real o imaginari.
Així el teu so deixaria de punxar-me al cor.
Així podria respirar en llibertat.

I la teva ànima i la meva restarien juntes sempre.
Separades dels seus cossos que es mantenen a distància.