Asseguda en un lloc nou,
envoltada de noves vides,
nous amics,
sense importar qui o què,
sense importar com ni perque,
descobreixo una nova corrent d’aire que bufa en una direcció que no conec
i que tant se m’en dóna cap on vagi.
La segueixo,
o més ben dit, em deixo portar.
Tant és per on passi,
i si va ràpid o va lent.
Tot i que a vegades la rapidesa em sobta. M’atabala.
I unes arrels antigues ofereixen resistència a la forta ventolera.
Així i tot, obro les ales renovades i pujo ben amunt allà on em porta l’àguila imperial.
El cel és net i pugem ben alt i l’aire fresc em toca la cara.
Des d’allà contemplo l’essència d’on vinc i penso.
No, no me n’oblido. Del meu origen, per res del món li canviaré el color i la forma. Li ensenyaré a l’àguila el meu niu reformat i enfortit amb noves branques.
Li ensenyaré que també sé volar tant amunt.
Li ensenyaré que també pot volar més avall
De cop descobreixo que ja volava l’aguila per entre els arbres
Descobreixo que jo ja era ben amunt
I que tant amunt com avall
Tant a dalt com a baix,
volem en el mateix sentit.
I així sigui.
27 agost 2009
12 març 2009
El Otro Yo
( fragment de Zen en el arte de escribir de Ray Bradbury )
No escribo yo...
el otro que hay en mí
pide aflorar constantemente.
Mas si me apresuro a volverme y mirarlo
él vuelve a escabullirse
al momento y al lugar
en donde estaba antes
pues sin saberlo entorné la puerta
y lo dejé salir.
A veces un grito encendido lo llama;
comprende que lo necesito,
y yo también. Su tarea
será decirme quién soy bajo la máscara.
(...)
No escribo yo...
el otro que hay en mí
pide aflorar constantemente.
Mas si me apresuro a volverme y mirarlo
él vuelve a escabullirse
al momento y al lugar
en donde estaba antes
pues sin saberlo entorné la puerta
y lo dejé salir.
A veces un grito encendido lo llama;
comprende que lo necesito,
y yo también. Su tarea
será decirme quién soy bajo la máscara.
(...)
07 març 2009
L'amor 2.
(exercici que ha consistit en canviar el final del conte" L'amor" de Quim Monzó, de recull de contes de " El per què de tot plegat" i intentar continuar el mateix estil )
Un dia(cansat de sempre la mateixa història) el futbolista pren la determinació que allò s’ha d’acabar. Després de pensar-s’ho molt, arriba a la decisió que ha de trencar amb aquell rol i no vol continuar així ni un dia més.
Així doncs(malgrat esforços), s’omple de paciència i a partir d’aquell dia no trucaria més l’arxivera fins que fós ella la que el truqués. Una tàctica trampa per crear interès o un neguit o qualsevol cosa que incités a l’arxivera a trucar-lo. A reconèixer els seus sentiments i deixar sortir aquella tendresa que el futbolista creu que té.
Els primers dies, el futbolista es distreu omplint les seves estones lliures amb diverses ocupacions( no és que en tingués gaires), va al cinema sol, mira la televisió sol, llegeix. Pensa que l’arxivera necessita temps per aclarir-se i ell li dona tot el marge necessari. Però mica en mica les seves activitats cada vegada es fan més avorrides i més llargues.
Després de quinze dies de mossegar-se les ungles, continua buscant alguna distracció. Surt al carrer. Passeja. Pensa en que ha de confiar. Que tard o d’hora l’arxivera el trucarà embogida de passió, i se la imagina corrent al seus braços.
A les tres setmanes d’espera, el futbolista odia l’arxivera. Pensa que no pot mofar-se d’ell d’aquesta manera i es planteja trucar-la i dir-li quatre fresques.
Avui a la tarda, després de dinar, el futbolista s’asseu davant del telèfon. Suspira. S’espera un moments i finalment marca el numero de l’arxiu municipal.
“Ho sento, l’arxivera ha plegat de la feina, s’ha casat i ha marxat de Barcelona”.
Un dia(cansat de sempre la mateixa història) el futbolista pren la determinació que allò s’ha d’acabar. Després de pensar-s’ho molt, arriba a la decisió que ha de trencar amb aquell rol i no vol continuar així ni un dia més.
Així doncs(malgrat esforços), s’omple de paciència i a partir d’aquell dia no trucaria més l’arxivera fins que fós ella la que el truqués. Una tàctica trampa per crear interès o un neguit o qualsevol cosa que incités a l’arxivera a trucar-lo. A reconèixer els seus sentiments i deixar sortir aquella tendresa que el futbolista creu que té.
Els primers dies, el futbolista es distreu omplint les seves estones lliures amb diverses ocupacions( no és que en tingués gaires), va al cinema sol, mira la televisió sol, llegeix. Pensa que l’arxivera necessita temps per aclarir-se i ell li dona tot el marge necessari. Però mica en mica les seves activitats cada vegada es fan més avorrides i més llargues.
Després de quinze dies de mossegar-se les ungles, continua buscant alguna distracció. Surt al carrer. Passeja. Pensa en que ha de confiar. Que tard o d’hora l’arxivera el trucarà embogida de passió, i se la imagina corrent al seus braços.
A les tres setmanes d’espera, el futbolista odia l’arxivera. Pensa que no pot mofar-se d’ell d’aquesta manera i es planteja trucar-la i dir-li quatre fresques.
Avui a la tarda, després de dinar, el futbolista s’asseu davant del telèfon. Suspira. S’espera un moments i finalment marca el numero de l’arxiu municipal.
“Ho sento, l’arxivera ha plegat de la feina, s’ha casat i ha marxat de Barcelona”.
16 febrer 2009
aquarel.la
Traducció i adaptació de la versió castellana de Aquarela ( Toquinho )
En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
Ni les fulles dels arbres cauran per damunt del camí
que segueix la claror endinsant-se pel nostre destí.
Veus el prat d'herba fresca tocant l’horitzó com un mar verd?
hi podràs arribar, només t’has d’aixecar i posar-te a volar.
Per les aigües que s’endinsen, per les aigües de color blau
dins la barca vaig a trobar-te, tu ets la vela que em va guiant.
Per sota de l’aigua neden mil colors
van per on volen seguint la corrent.
Dalt del cel veig, per entre els núvols, dalt del cel veig, de color blau,
va enlairant-se des de la platja, un estel que vol ser fugaç.
Amb les mans saluden els nens que ja corren,
van al seu darrere, no sé on aniran, no sé on aniran.
En un tram de les vies trobem un paisatge de somnis
dalt del tren arribem sent l’infant diferent que volíem ser.
D’una Amèrica a l’altra, saltant en només un instant
només cal desitjar, tancar els ulls i posarte a sommiar.
Aquell nen que s’enfila, pujant per les branques d’un arbre
des de dalt veu la vida que arriba amb la brisa d’un mar llunyà.
No sabràs mai fins on arriben les estrelles de l’univers.
Dins la nau vés a buscar-les potser les trobes en un moment.
Si l’amor s’acosta és tota l’alegria
que de lluny arriba sense avisar.
Pren el cor que t’omple la vida, la tendresa que et fa vibrar.
L’esperança no deixis perdre, tota la pena marxarà.
Tot el teu destí és una aquarel.la, un quadre que pintes
de tots els colors, de tots els colors.
En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
(tu m’el pintaràs...)
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
( tu m’el pintaràs...)
En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
Ni les fulles dels arbres cauran per damunt del camí
que segueix la claror endinsant-se pel nostre destí.
Veus el prat d'herba fresca tocant l’horitzó com un mar verd?
hi podràs arribar, només t’has d’aixecar i posar-te a volar.
Per les aigües que s’endinsen, per les aigües de color blau
dins la barca vaig a trobar-te, tu ets la vela que em va guiant.
Per sota de l’aigua neden mil colors
van per on volen seguint la corrent.
Dalt del cel veig, per entre els núvols, dalt del cel veig, de color blau,
va enlairant-se des de la platja, un estel que vol ser fugaç.
Amb les mans saluden els nens que ja corren,
van al seu darrere, no sé on aniran, no sé on aniran.
En un tram de les vies trobem un paisatge de somnis
dalt del tren arribem sent l’infant diferent que volíem ser.
D’una Amèrica a l’altra, saltant en només un instant
només cal desitjar, tancar els ulls i posarte a sommiar.
Aquell nen que s’enfila, pujant per les branques d’un arbre
des de dalt veu la vida que arriba amb la brisa d’un mar llunyà.
No sabràs mai fins on arriben les estrelles de l’univers.
Dins la nau vés a buscar-les potser les trobes en un moment.
Si l’amor s’acosta és tota l’alegria
que de lluny arriba sense avisar.
Pren el cor que t’omple la vida, la tendresa que et fa vibrar.
L’esperança no deixis perdre, tota la pena marxarà.
Tot el teu destí és una aquarel.la, un quadre que pintes
de tots els colors, de tots els colors.
En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
(tu m’el pintaràs...)
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
( tu m’el pintaràs...)
05 febrer 2009
Li molesten les veus del seu voltant (antic escrit reformat)
En Joan va seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la seva lectura diària de les notícies d’actualitat. La veu de “pito” de la senyora li ressonava punyentment dins el seu cap destorbant-lo clarament. A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs es trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit. La conversa a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar._M’agrada la patata bullida_deia la dona_ m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!. El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...En Joan va intentar diverses vegades concentrar-se en l’article que tenia al seu davant. Finalment va desistir, va pagar el seu cafè i es va dirigir a la seva bicicleta per anar a fer unes compres.
Passats uns vint minuts i amb les alforges de la bici plenes, va anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-se al platja amb el seu estimat diari.
Un cop desades les compres, protector posat i tovallola en mà, es va encaminar cap a la platja nudista que hi havia ben a prop de casa seva. No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i eren a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Es va ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir l’ article que tenia a mitges. No portava encara dues línies, que va tornar a sentir aquella veu punyent.
No va gosar aixecar el cap. Els seus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. Que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!! Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment va alçar els ulls i va veure la enorme portadora de la veu, amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol. La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on ell era. I això que la platja era ben buida! Va poder fixar-se bé en la dona. Era un “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample. Per espant del pobre Joan, la senyora disposava a treure’s la camisola. Girant el cap ràpidament fins al centre del diari, ja no gosava tornar a mirar. Decidit a canviar de platja, lentament es va posar els seus pantalons i sigilosament va començar a aixecar-se quan, de sobte, una ràfega de vent s’emportà el diari fins al bell cos de la senyora que ja començava a dormitar-se. El crit de la dona va ser tan agut que totes les gavines van fugir al vol en un instant. El pobre marit recollia els fulls de diari escampats per la platja i en Joan s’afanyava en marxar sense mirar enrera.
04 gener 2009
Quan no et veig...
Va arribar corrent i va tirar la bossa damunt del sofà. Esbufegant i amb gotes de suor regalimant-li per la cara es va asseure en el primer lloc que va trobar i em va mirar amb una cara que semblava que l’hagués atropellat un tren.
Què t’ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m’ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l’atac d’asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d’aquesta manera? t’han atracat pel carrer? t’han fet fora del feina? t’ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m’interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l’havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m’entrava cap a l’interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te’n vas? Però si encara no m’has explicat el que t’ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t’has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l’ascensor. Sempre deia que l’únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d’esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se’ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d’estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.
Al cap d’unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d’unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m’esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m’havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.
Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l’amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.
Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se’m va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d’una vorera. M’hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l’atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d’esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d’ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d’esport. Ni pel casament d’una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m’hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m’ho pensava, es va sentir una forta sirena d’un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l’havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l’interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l’altre peu. Ja era dins. I ara què? M’estava allà quiet. Una força interior semblava que m’empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m’ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d’explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?
Què us imagineu?
Què t’ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m’ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l’atac d’asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d’aquesta manera? t’han atracat pel carrer? t’han fet fora del feina? t’ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m’interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l’havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m’entrava cap a l’interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te’n vas? Però si encara no m’has explicat el que t’ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t’has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l’ascensor. Sempre deia que l’únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d’esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se’ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d’estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.
Al cap d’unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d’unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m’esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m’havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.
Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l’amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.
Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se’m va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d’una vorera. M’hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l’atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d’esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d’ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d’esport. Ni pel casament d’una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m’hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m’ho pensava, es va sentir una forta sirena d’un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l’havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l’interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l’altre peu. Ja era dins. I ara què? M’estava allà quiet. Una força interior semblava que m’empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m’ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d’explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?
Què us imagineu?
10 novembre 2008
Tres visions
Cada vegada que em noto aquell pessigolleix darrera la nuca, me’n recordo d’aquell dia que vaig obrir la porta i et vaig veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que de tu en sortia em va airejar la ment i em va carregar d’una energia que em convenia. Des de llavors que et busco sempre amb la mirada i m’acosto a tu per sentir-te ben a prop. I quan hi sóc, els batecs del meu cor se m’acceleren i les meves paraules se’m paralitzen de tal manera que l’energia que m’has transmès es rebota en el meu interior sense arribar a materialitzar-se en el que jo n’espero.
Ara, el dia que no hi ets, tinc la sensació que m’he deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I em deleixo per la teva tornada.
-------------------------------------------------------
Cada vegada que noto que té un pessigolleix darrera la nuca, sé que se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i em va veure darrera aquelles cares innocents. Vaig notar com se li il.luminava la cara i com rebossava de vitalitat. Va començar a parlar amb tothom. I de tant en tant em mirava i em somreia amb alegria com amb una joventut inesperada. Des d’aquell dia, quan arribo, surt a rebre’m i em parla a trompicons. Se’m queda mirant esperant seguir-me la conversa.
Diuen, que els dies que no hi sóc sempre es deixa alguna cosa important a casa...
------------------------------------------------------
Cada vegada que es nota aquell pessigolleix darrera la nuca, se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i la va veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que d’ella en sortia el van carregar d’una energia que li convenia. Des de llavors que la busca amb la mirada i s’hi acosta per sentir-la ben aprop. I quan hi és, els batecs del seu cor se li acceleren i les seves paraules se li paralitzen de tal manera que l’energia que ella li ha transmès es rebota en el seu interior sense materialitzar-se en el que ell n’esperava.
Ara, el dia que ella no hi és, té la sensació que s’ha deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I es deleix per la seva tornada.
Ara, el dia que no hi ets, tinc la sensació que m’he deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I em deleixo per la teva tornada.
-------------------------------------------------------
Cada vegada que noto que té un pessigolleix darrera la nuca, sé que se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i em va veure darrera aquelles cares innocents. Vaig notar com se li il.luminava la cara i com rebossava de vitalitat. Va començar a parlar amb tothom. I de tant en tant em mirava i em somreia amb alegria com amb una joventut inesperada. Des d’aquell dia, quan arribo, surt a rebre’m i em parla a trompicons. Se’m queda mirant esperant seguir-me la conversa.
Diuen, que els dies que no hi sóc sempre es deixa alguna cosa important a casa...
------------------------------------------------------
Cada vegada que es nota aquell pessigolleix darrera la nuca, se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i la va veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que d’ella en sortia el van carregar d’una energia que li convenia. Des de llavors que la busca amb la mirada i s’hi acosta per sentir-la ben aprop. I quan hi és, els batecs del seu cor se li acceleren i les seves paraules se li paralitzen de tal manera que l’energia que ella li ha transmès es rebota en el seu interior sense materialitzar-se en el que ell n’esperava.
Ara, el dia que ella no hi és, té la sensació que s’ha deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I es deleix per la seva tornada.
02 novembre 2008
La perduda. L'any dels somnis. És lícit fer-ho per compassió.
La perduda que va sonar al mòbil va ser l’avís. L’any dels somnis d’un infant se li esvaïa en un instant i mai més no podria tornar enrere. Ell només volia riure. Només volia una estona alegre. Però es acabar. Ho va acabar. En un pas fals se li va escapar tot d’entre les mans. No volia, però una força desconeguda el va empènyer fins a un trist final. Ni el seu penediment, ni els seus raonaments el salvarien del seu destí. Ja estava. Havíen trobat el cos rígid i les seves empremtes. Volia fugir però els seus intents eren en va. Tot es girava en contra seu. Abans que el guarda l’avisés de la troballa del cos, encara tenia la pàl.lida esperança de sortir dissimuladament. Les hores avançaven i els garbuix de pensaments no el deixaven idear una solució d’escapada. Per tot arreu sentia que l’assenyalaven amb un dit i ell s’encongia ben avall.
Amb la mirada baixa, va sentir uns cops al vidre del cotxe. Ja estava. Alleugerit, va obrir i els entregà les dues mans.
-----------------------------------------------------------
Li sóna el mòbil només una vegada. Se’l mira. Tanca els ulls apretant-los fort. La pell li comença a suar i té calfreds. Comença a plorar, i a riure. Amb la mà es dóna bufetades en una galta. Parla: “no...no...És lícit fer-ho per compassió...”. Esbufega. Engega el cotxe. Condueix. Condueix ràpid. Se salta un stop i el piten uns quants cotxes. S’atura en sec. Mira l’hora. Les 18’00. Posa la ràdio i se senten les notícies en titulars.” Punyalada mortal. La víctima va ser agredida quan sortia del circ...”. Es tapa la cara amb les dues mans mentre s’ensorra cap avall del seient del cotxe. Una mà dóna cops al vidre amb els nusos dels dits. Ell aixeca la vista. Dos mossos d’esquadra li fan un senyal que surti. Ell respira fondo. Obre la porta i allarga les dues mans.
Amb la mirada baixa, va sentir uns cops al vidre del cotxe. Ja estava. Alleugerit, va obrir i els entregà les dues mans.
-----------------------------------------------------------
Li sóna el mòbil només una vegada. Se’l mira. Tanca els ulls apretant-los fort. La pell li comença a suar i té calfreds. Comença a plorar, i a riure. Amb la mà es dóna bufetades en una galta. Parla: “no...no...És lícit fer-ho per compassió...”. Esbufega. Engega el cotxe. Condueix. Condueix ràpid. Se salta un stop i el piten uns quants cotxes. S’atura en sec. Mira l’hora. Les 18’00. Posa la ràdio i se senten les notícies en titulars.” Punyalada mortal. La víctima va ser agredida quan sortia del circ...”. Es tapa la cara amb les dues mans mentre s’ensorra cap avall del seient del cotxe. Una mà dóna cops al vidre amb els nusos dels dits. Ell aixeca la vista. Dos mossos d’esquadra li fan un senyal que surti. Ell respira fondo. Obre la porta i allarga les dues mans.
30 octubre 2008
ahir era dijous (2)
Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava. Tants anys rebent aquella postal...Li duia el noiet de la botigueta de queviures. La botigueta del senyor Joan. Era molt petita i tenia els prestages sempre plens de pots de confitura. Hi tenia pots de totes les mides. Els més grans eren de prèssec i els més petits sempre eren de gerds o maduixetes. Jo sempre me’ls mirava. M’agradava veure els colors de la fruita confitada.
El noiet l’ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m’havíen cridat l’atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M’hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l’ aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
El noiet l’ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m’havíen cridat l’atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M’hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l’ aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous em donava la postal i jo li somreia amb complicitat. Em recordava dels meus anys quan el meu difunt marit se m’acostava amb timidesa amb un petit pom de flors. Sempre escollia flors petites i silvestres.En acabar l’hora d’estudi, jo donava la postal a la Carmeta i, tal i com ell m’havia fet prometre, no li deia res de qui li enviava. El noiet s’esperava amagat al jardí. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta. Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat. Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.
18 octubre 2008
Ja hi tornem, és Nadal i no tinc mitjons. La meva llista és llarga, a veure si cau alguna cosa...
Una habitació. Un llit. L’home es remou i es gira cap un costat. Un lleuger tic nerviós li fa bellugar un dit del peu . El sol de migdia li toca la cara i ell fa una ganyota. Es regira de nou. Se senten uns crits llunyans:“que te he dicho mil veces que no me dejes aqui tu cosas! Que me tienes harta...”. ”Ja hi tornem amb els veïns, òstia!”diu ell. Es tapa el cap amb el coixí. Alguna cosa cau. S’aixeca d’un sobresalt. ”Òstia amb el gat!”. Li tira el coixí. El gat fuig i l’home riu. S’acosta a la finestra. De lluny es veu una decoració nadalenca. Va cap a la dutxa. El baf de l’aigua calenta entela el mirall i ell fa un dibuixet amb el dit. De nou a l’habitació es vesteix. Obre un calaix i remena la roba. Suspira “ és Nadal i no tinc mitjons”. A la cuina hi ha el cossi de la roba per plegar i rebusca . De pas obre la nevera i beu un glop de llet. Està sol i beu directe de l’ampolla. Li crida l’atenció un paper de damunt la taula. Ganyota. Li toca anar a comprar. La llista és molt llarga. Se’n torna a l’habitació sense agafar el paper.
Tot empolainat surt al carrer. Mira el rellotge. Tres quarts d’una. “ Merda” renega. Agafa el mòbil. “hola preciosa, he tingut un matí molt liat a la feina. Arribaré uns vint minuts tard”. Es fica a la boca del metro. Als torniquets de la Pl. Catalunya per agafar la linea verda hi ha una gran cua per passar la tarja. Espera el seu torn. Dins el metro tothom va apretat. Pel passadís d’enllaç, la gent amb presses li dóna empentes. L’home se’ls mira impassible i segueix al seu ritme pausat. Al baixar les escales de l’estació de tren veu una noia davant seu. Té les cames boniques. Porta una faldilla negra i un mocador hippy fent de cinturó. A la mà porta una carpeta de la uni. Ell l’avança i li somriu. Ella li respon el somriure. Ell s’hi acosta i encenten una conversa. Caminen per l’andana. De cop ell cau.”òstia!”Es mira els peus de la noia. Són petits. Les papers de la uni s’escampen per terra. Ella els recull rient. L’home s’aixeca. Continuen caminant. El tren d’ella arriba. Pugen tots dos. La conversa continua. Moltes rialles. algunes carícies. L’home mira l’hora. Dos quarts de dues. Baixen a Canet. Arriben a la platja i sóna el mòbil d’ell. “hola preciosa, estic aturat al tren dins un túnel...”. Es gira de cop tot sobresaltat. Lluny al passeig marítim hi ha una dona parlant pel mòbil mirant-se’l.
Tot empolainat surt al carrer. Mira el rellotge. Tres quarts d’una. “ Merda” renega. Agafa el mòbil. “hola preciosa, he tingut un matí molt liat a la feina. Arribaré uns vint minuts tard”. Es fica a la boca del metro. Als torniquets de la Pl. Catalunya per agafar la linea verda hi ha una gran cua per passar la tarja. Espera el seu torn. Dins el metro tothom va apretat. Pel passadís d’enllaç, la gent amb presses li dóna empentes. L’home se’ls mira impassible i segueix al seu ritme pausat. Al baixar les escales de l’estació de tren veu una noia davant seu. Té les cames boniques. Porta una faldilla negra i un mocador hippy fent de cinturó. A la mà porta una carpeta de la uni. Ell l’avança i li somriu. Ella li respon el somriure. Ell s’hi acosta i encenten una conversa. Caminen per l’andana. De cop ell cau.”òstia!”Es mira els peus de la noia. Són petits. Les papers de la uni s’escampen per terra. Ella els recull rient. L’home s’aixeca. Continuen caminant. El tren d’ella arriba. Pugen tots dos. La conversa continua. Moltes rialles. algunes carícies. L’home mira l’hora. Dos quarts de dues. Baixen a Canet. Arriben a la platja i sóna el mòbil d’ell. “hola preciosa, estic aturat al tren dins un túnel...”. Es gira de cop tot sobresaltat. Lluny al passeig marítim hi ha una dona parlant pel mòbil mirant-se’l.
15 març 2008
sota pedres mil.lenàries ( 2a part )
Va quedar-se amb el pensament glaçat i en una mena d’estat de xoc fins que va sentir sorolls entre les fulles de la vegetació. Estava perdut. Allà enmig d’aquella sala no tenia cap escapatòria. Fós qui fós, animal, persona, bèstia o el que sigui, de ben segur l’havien vist.
Va tornar a sentir sorolls cap a l’entrada de la sala. No n’estava segur però li va semblar veure un cabirol o alguna mena de cabra de muntanya. Cabra. Aquella paraula el va esgarrifar. Encara no havia gosat moure’s. Va resseguir amb la mirada tots els racons de la sala. Lentament. La seva imaginació esperava el moment de deixar-se veure entre aquell silenci temorós. Però no va caldre. Tot i que no estava del tot segur de si allò que estava veient era real o imaginari. Tenia un faune a uns 5 metres de distància. Quiet. Mirant-se’l fixement. No intentava ni fugir ni atacar-lo. S’estava allà observant. El va tranquilitzar bastant aquest fet. Cosa que li va permetre veure’l bé. Era d’una alçada normal. Metre setanta més o menys. Els cabells foscos i una mica llargs. Per entre els quals en sortien unes banyes de cabra recargolades. El seu cos de cintura cap amunt era com un home gran amb pèls al pit, blancs. De constitució forta, amb la musculatura marcada per anys de treball físic. Duia un sarró penjant i una mena de flauta. Quan va mirar de cintura cap avall ja era una altra cosa. Era exactament com una cabra de muntanya. Potes peludes d’un color marró clar, i enlloc de peus eren unes peülles gairebé dignes d’un cavall.
En acabar el procés d’observació mutua en Roc va gosar parlar.
_ Hola. _Va dir tremolós i tímid.
En les històries que havia llegit sobre faunes, aquesta mena de homes cabra podien parlar. Però clar...allò no era cap lectura d’un conte...
El faune es mantenia en un silenci aterrador. Els raigs de sol ja entraven de ple a l’interior del temple. Era magnífic. Com un gran hivernacle.
_ Qui ets tu?_finalment va dir. En Roc va fer un bot. La seva veu era greu i envellida. I va ressonar per tota la sala.
Va tornar a sentir sorolls cap a l’entrada de la sala. No n’estava segur però li va semblar veure un cabirol o alguna mena de cabra de muntanya. Cabra. Aquella paraula el va esgarrifar. Encara no havia gosat moure’s. Va resseguir amb la mirada tots els racons de la sala. Lentament. La seva imaginació esperava el moment de deixar-se veure entre aquell silenci temorós. Però no va caldre. Tot i que no estava del tot segur de si allò que estava veient era real o imaginari. Tenia un faune a uns 5 metres de distància. Quiet. Mirant-se’l fixement. No intentava ni fugir ni atacar-lo. S’estava allà observant. El va tranquilitzar bastant aquest fet. Cosa que li va permetre veure’l bé. Era d’una alçada normal. Metre setanta més o menys. Els cabells foscos i una mica llargs. Per entre els quals en sortien unes banyes de cabra recargolades. El seu cos de cintura cap amunt era com un home gran amb pèls al pit, blancs. De constitució forta, amb la musculatura marcada per anys de treball físic. Duia un sarró penjant i una mena de flauta. Quan va mirar de cintura cap avall ja era una altra cosa. Era exactament com una cabra de muntanya. Potes peludes d’un color marró clar, i enlloc de peus eren unes peülles gairebé dignes d’un cavall.
En acabar el procés d’observació mutua en Roc va gosar parlar.
_ Hola. _Va dir tremolós i tímid.
En les històries que havia llegit sobre faunes, aquesta mena de homes cabra podien parlar. Però clar...allò no era cap lectura d’un conte...
El faune es mantenia en un silenci aterrador. Els raigs de sol ja entraven de ple a l’interior del temple. Era magnífic. Com un gran hivernacle.
_ Qui ets tu?_finalment va dir. En Roc va fer un bot. La seva veu era greu i envellida. I va ressonar per tota la sala.
20 gener 2008
em toca a mi
Passen ciclistes rodolant amb els seus pneumàtics mig punxats. Agafant velocitat. El fred se’ls escola per entre la roba i arriben triumfants amb suor freda i el front enrojolat.
Descansen al bar del sol.
Entrepans i begudes damunt del tapet.
N’hi ha qui embasten converses vergonyoses amb la mestressa. N’hi ha qui juga a carantoines amb els gats. Els més vells parlen de les seves malures. D’altres només baden...(són els que més m’agraden...)
Des de dalt el balcó observo tot de detalls nimis i insignificants.
Els dies de mal temps i d’ambient tardorenc passen , només un moment, les noies de l’institut.
Els agrada creuar el rierol descalces per damunt les pedres com si fossin un faquir. Juguen amb pals que troben pel terra i els fan volar lluny com un llançament de javalina, a veure quina d’elles el fa arribar més lluny.
Clar!_penso. Són les nimfes del bosc! no me n’he adonat fins ara!_
De cop una ànsia d’aixercar-me i anar amb elles s’apodera de mi. Surto, baixo amb la roba pengim-penjam, travesso el rierol i agafo un pal. Les noies riuen. Ara em toca a mi. Em preparo. Les nimfes m’encoratgen. No deixen que me’n desdigui. Apunto bé l’objectiu i llenço. Sí!
Crits, aplaudiments, abraçades.
Davant la mirada estupefacta de ciclistes, vells , gats, tothom. Cadascuna amb el seu sabre a la mà. Arribem als ravals. Sortim pel camí principal i ens encaminem fins allà on el món no té fi.
Descansen al bar del sol.
Entrepans i begudes damunt del tapet.
N’hi ha qui embasten converses vergonyoses amb la mestressa. N’hi ha qui juga a carantoines amb els gats. Els més vells parlen de les seves malures. D’altres només baden...(són els que més m’agraden...)
Des de dalt el balcó observo tot de detalls nimis i insignificants.
Els dies de mal temps i d’ambient tardorenc passen , només un moment, les noies de l’institut.
Els agrada creuar el rierol descalces per damunt les pedres com si fossin un faquir. Juguen amb pals que troben pel terra i els fan volar lluny com un llançament de javalina, a veure quina d’elles el fa arribar més lluny.
Clar!_penso. Són les nimfes del bosc! no me n’he adonat fins ara!_
De cop una ànsia d’aixercar-me i anar amb elles s’apodera de mi. Surto, baixo amb la roba pengim-penjam, travesso el rierol i agafo un pal. Les noies riuen. Ara em toca a mi. Em preparo. Les nimfes m’encoratgen. No deixen que me’n desdigui. Apunto bé l’objectiu i llenço. Sí!
Crits, aplaudiments, abraçades.
Davant la mirada estupefacta de ciclistes, vells , gats, tothom. Cadascuna amb el seu sabre a la mà. Arribem als ravals. Sortim pel camí principal i ens encaminem fins allà on el món no té fi.
09 desembre 2007
sota pedres mil.lenàries
Va declinar aquella invitació insistent sense dubtar-ne ni un segon. No es volia acarar a aquell personatge historiogràfic d’olor a naftalina tota la nit. El sol fet d’haver de seguir una conversa sense interès li esgarrifava la pell de dalt a baix. Així doncs va optar per fer nit al bosc com un pobre paupèrrim.
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...
17 novembre 2007
Cal posar-s'hi
Quina enveja em neix sota la pell al veure amb quina calma sobrevolava la platja. Gairebé no es movia. Anava en qualsevol sentit sense importa-li la direcció del vent. Suaument, procedia el seu descens fins apropar-se a la sorra. Aleshores col.locava les potes en posició de tren d’aterratge i frenava l’impacte brusc amb un aleteig ràpid amb la punteta de les ales.
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar
Arribaran canvis
Dies han passat d’ençà d’aquell dia. Si no fos per aquell manefla que voltava com una gata en zel...
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
Potser penses que...
( a arrel de Retrat d’una dama de Henry James)
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
11 novembre 2007
Flor de taronger
Adés melangiós,
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
Sembla fet a mida
Va arribar a casa amb el temps just per empolainar-se una mica i deixar una nota amb quatre gargots infantils que no es quedaria a casa aquella nit.
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Tot això que diuen són falòrnies
La gent s’aglomera a les grans ciutats.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
01 novembre 2007
M'agrada la patata bullida....
Vaig seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la meva lectura diària de les notícies d’actualitat.
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
No em "vacil.lis"
No em "vacil.lis",
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
Duia un braçalet de colors
...
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
No hi ha vidres
NO HI HA VIDRES...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Ara que ho saps....
Blau.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Aquesta setmana sentirem les veus dels nostres cors
8.00h. Diumenge 17 de juny 2007.
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Molt lentament
Molt lentament escric avui després d’un dia intens de feina. El traç del meu llapis sobre el paper va feixuc malgrat les paraules que em reboten dins el cap intentant sortir amb rapidesa.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
Una estona per meditar
Qui no ha tastat mai la sensacional empresa transportadora de trens de rodalies?
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
L'oblit
No em cal escriure llarga estona per dir-te allò que el vent s’emporta ràpidament.
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Dues frases perdudes
( amb tó d’àvia enfadada ....)
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Aire fresc
Una força poderosa m’arrosega
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
Avui torna a ploure sobre el mar
Tal dia com aquest,
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
21 setembre 2007
avui les gavines estan prenent el sol
Un matí de dolça son
en un dia d’hivern assollellat,
m’aixeco del llit
a pas ben lent.
Deixant la dutxa per més tard surto al porxo a mirar el cel.
Net, blau i polit.
L’ambient és fresc,
però el sol escalfa,
i un passeig em convida arribar fins al mar.
S’han acabat les estones de parasol, de banys refrescants i castells de sorra.
L’aigua ara resta calmada
després de tanta agitació.
Només unes lleugeres ones empeses per una suau brisa,
la distreuen de la monòtona
quietud.
Pel passeig marítim observo l’hortitzó.
Una línia finament perfilada ens marca la curva del món.
Un trasatlàntic trenca la línia mostrant la seva majestuosa silueta en alta mar.
A la terra en canvi,
avui les gavines estan prenent el sol damunt la sorra de la platja deserta.
M’assec amb elles a distància.
No les voldria destorbar.
Mica en mica, recomfortat amb l’escalforeta del terra
noto el pès dels ulls al damunt meu.
I ben arraulit m’he quedat clapat
sense dir-vos cap missatge
que aquesta simple descripció del meu matí predilecte
ahir era dijous
Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava.
Tans anys rebent aquella postal...
Li duia el noiet de la botigueta de queviures. Cada matí repartia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.
Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell.
El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor que cada dia visitava la família.
Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons.
Algun diumenge l’havia vista passejar sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.
Un dia, la va veure mirant-se, en un aparador de la llibreria, unes postals amb dibuixos de colors, i va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous donava la postal al majordom de la casa, que li somreia amb complicitat,i
s’esperava amagat al jardí a que la Carmeta acabés l’hora d’estudi. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents pel jardí fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta.
Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.
Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.
Tans anys rebent aquella postal...
Li duia el noiet de la botigueta de queviures. Cada matí repartia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.
Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell.
El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor que cada dia visitava la família.
Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons.
Algun diumenge l’havia vista passejar sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.
Un dia, la va veure mirant-se, en un aparador de la llibreria, unes postals amb dibuixos de colors, i va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous donava la postal al majordom de la casa, que li somreia amb complicitat,i
s’esperava amagat al jardí a que la Carmeta acabés l’hora d’estudi. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents pel jardí fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta.
Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.
Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.
13 agost 2007
Implíca't d'un cop
- Implíca’t d’un cop!
- Què vols dir ?
- Doncs això, que t’impliquis!
- Ja, però en què.. o en qui?
- No faràs veure que no saps a què em refereixo?
- Doncs no, la veritat és que no
- Serà tonta…
- Escolta maco!
- Perdona…però és que no em puc creure que no te n’adonis.
- Adonar-me de què?
- Però que no ho veus? Si ho tens davant dels nassos!
- Jo no veig res. Parla clar, vols?
- Està claríssim!
- El que està clar és que no ho entenc.
- Mira, el que vull dir-te és que no defugis les conseqüències i et mullis una mica
- Això ja ho he entés però, quines conseqüències i on m’he de mullar?
- Grrr… mira que no veure-ho…
- Fés el favor d’explicar-me de què va la cosa que ja començo a perdre els nervis.
- No t’he d’explicar res. Tu ja ho saps prou bé.
- No sé res jo. Almenys dóna’m una pista…
- No. Ho hauràs de rumiar tu sola.
- … ( silenci )
- doncs… no se m’acut.
- Ooh.. que n’és de curta…
- Va, diga’m alguna cosa…una paraula…encara… que sigui…
- No.
- Va…
- No.
- Qué difícil ets!
- Bé. S’em fa tard. M’en vaig. Així rumiaràs una mica més
- No seràs capaç d’anar-t’en i deixar-me així?
- Sí, en sóc capaç
- Sense dir-me’n res?
- Sense dir-te’n res.
- Seràs…
- Apa ( li fa un petó ) ja em trucaràs quan ho hagis esbrinat.
- Sí clar!
- Adéu
- Adéu..
- Què vols dir ?
- Doncs això, que t’impliquis!
- Ja, però en què.. o en qui?
- No faràs veure que no saps a què em refereixo?
- Doncs no, la veritat és que no
- Serà tonta…
- Escolta maco!
- Perdona…però és que no em puc creure que no te n’adonis.
- Adonar-me de què?
- Però que no ho veus? Si ho tens davant dels nassos!
- Jo no veig res. Parla clar, vols?
- Està claríssim!
- El que està clar és que no ho entenc.
- Mira, el que vull dir-te és que no defugis les conseqüències i et mullis una mica
- Això ja ho he entés però, quines conseqüències i on m’he de mullar?
- Grrr… mira que no veure-ho…
- Fés el favor d’explicar-me de què va la cosa que ja començo a perdre els nervis.
- No t’he d’explicar res. Tu ja ho saps prou bé.
- No sé res jo. Almenys dóna’m una pista…
- No. Ho hauràs de rumiar tu sola.
- … ( silenci )
- doncs… no se m’acut.
- Ooh.. que n’és de curta…
- Va, diga’m alguna cosa…una paraula…encara… que sigui…
- No.
- Va…
- No.
- Qué difícil ets!
- Bé. S’em fa tard. M’en vaig. Així rumiaràs una mica més
- No seràs capaç d’anar-t’en i deixar-me així?
- Sí, en sóc capaç
- Sense dir-me’n res?
- Sense dir-te’n res.
- Seràs…
- Apa ( li fa un petó ) ja em trucaràs quan ho hagis esbrinat.
- Sí clar!
- Adéu
- Adéu..
No la toquis més que la rosa és així
Em llevo, al matí, arrossegant els llençols. S’em han engaxat als braços i no hi ha manera de treure’ls.
Finalment, a desgrat, he aconseguit desempallegar-me’n.
Inicio, amb lentitud, les tasques d’higiène matinal i prossegueixo emb els plans del dia.
Pocs.
I poc atraïents.
Algunes compres al súper. Alguna rentadora i un xic d’ordre al pis. Pim, pam i llestos.
Se m’acut sortir al centre. Tot i que avui és dissabte i estarà tot a vessar, però tant és.
Enfilo cap al metro.
A l’alçada d’Universitat puja una noia que conec de fa temps.
- Holaa!! - diu- tota emocionada.
Somric.
Està canviada. Ja no té aquell aspecte de nena. A la mà porta la carpeta de la Uni.
Sembla contenta. Ja va sola pel món. Després de tants lligams…
recordo.
Diu que té temps per fer un cafè. D’acord. Baixem a Catalunya i anem al Zurich. Em posa al dia de la seva situació. L’escolto atentament sense dir res. I mica en mica em vaig adonat que segueix igual. Res ha canviat. Encara està atrapada en el seu propi món.
Li comento.
M’entesto en canviar-li el pensament, però no hi ha manera de convèncer-la. Segueixo insistint i paro quan sento la meva veueta dient:
no la toquis més que la rosa és així.
…
Ja és tard.
Se li ha fet l’hora d’anar-se’n.
Ens fem petons de comiat.
…
Vaig cap a les Rambles.
A pas lent.
Miro els pobres animalets tancats en les seves gàbies i accelero fins al quioscos de les flors. Allà m’entretinc tot i més. Vaig d’una paradeta a l’altra,
mirant,
comparant.
Finalment em decideixo i li assenyalo amb el dit a un dependent.
Aquella,
aquella és la rosa que jo vull.
10 agost 2007
Avui plou sobre el mar
Sense tu.
Només la teva música per a serps
m’acompanya en les llargues tardes de diumenge.
Distreta, tan sols, pels ocells que picoten pel terrat.
Abstreta en les paraules que escric.
La lluna de dia, m’ensenya el món vist per tu.
M’explica què fas i on vas.
Aleshores imagino la teva vida.
Potser ets un estrany en terra estranya.
Potser ets com l’aigua dins l’aigua.
Jo mentrestant, escolto els acords de les onades contra les roques.
Envio una besada a s’aire per tu.
I ploro en silenci.
La teva absència m’ha fet convertir-te en un símbol.
En un ideal bonic.
Fals.
¿Caldria desar les sensacions antigues, oblidar-les i deixar-les en un record?
Potser ja és hora de mudar la pell.
Agafar un tren a la ciutat entre núvols
i observar com avui plou sobre el mar.
La meva anada i la teva tornada
han anat fora de temps.
Les teves mans i les meves ja no poden tocar-se.
Malauradament.
Potser en un món a part podríen retrobar-se
i despertar en un somni real o imaginari.
Així el teu so deixaria de punxar-me al cor.
Així podria respirar en llibertat.
I la teva ànima i la meva restarien juntes sempre.
Separades dels seus cossos que es mantenen a distància.
Només la teva música per a serps
m’acompanya en les llargues tardes de diumenge.
Distreta, tan sols, pels ocells que picoten pel terrat.
Abstreta en les paraules que escric.
La lluna de dia, m’ensenya el món vist per tu.
M’explica què fas i on vas.
Aleshores imagino la teva vida.
Potser ets un estrany en terra estranya.
Potser ets com l’aigua dins l’aigua.
Jo mentrestant, escolto els acords de les onades contra les roques.
Envio una besada a s’aire per tu.
I ploro en silenci.
La teva absència m’ha fet convertir-te en un símbol.
En un ideal bonic.
Fals.
¿Caldria desar les sensacions antigues, oblidar-les i deixar-les en un record?
Potser ja és hora de mudar la pell.
Agafar un tren a la ciutat entre núvols
i observar com avui plou sobre el mar.
La meva anada i la teva tornada
han anat fora de temps.
Les teves mans i les meves ja no poden tocar-se.
Malauradament.
Potser en un món a part podríen retrobar-se
i despertar en un somni real o imaginari.
Així el teu so deixaria de punxar-me al cor.
Així podria respirar en llibertat.
I la teva ànima i la meva restarien juntes sempre.
Separades dels seus cossos que es mantenen a distància.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
