L'ENDERROC

Negre nit. Fosc i humit. Passen de les 12 i ella ja dorm, per fi. Avui li ha costat. Sense fer ni un soroll, l’homenet petit i esquifit surt de casa i s’encamina lentament fins al magatzem. Allà hi té les eines. Totes desordenades, però li és igual. Sap perfectament on té la que més necessita. Tot i que no sempre l’agafa. 

Amb l’eina recolzada a les espatlles es dirigeix cap al seu objectiu. No serà fàcil arribar-hi. S’endinsa dins el gruix fosc del bosc, travessant matolls i intentant esquivar els esbarzers. La negror de la nit no ajuda a identificar les branques punxents. Per sort ara no plou, però el xep-xep que sent dels seus propis peus el fa arronsar les celles i la cara de fàstic del fang que ja se li escola per dins les sabates. Un crit d’au nocturna li fa caure l’eina a terra. A les palpentes, empastifant-se ara també les mans recull l’estri pesant i segueix el camí fosc com pot.

De mica en mica s’acosta al seu destí. Amb les mans brutes ho toca com si acariciés un cos suau. Pensa, ella dorm ara...

Amb l’eina comença a picar. Està molt dur. Aquí hi ha moltes capes, renega. Almenys que pugui fer una bona esquerda. Hores i hores picant. El polsim blanc que cau se li fica pels ulls i les orelles. El petit homenet exhaust ho deixa córrer, almenys per avui. Ha aconseguit fer una esquerda de 5 centímetres d’ample de dalt a baix. Però no aconsegueix veure res encara.

Mentre descansa s’adona que ja comença a sortir el sol i s’afanya a tornar. Ella està a punt de despertar-se.

Arriba que just s’aixeca. Ho intenta almenys. Sempre li han costat les matinades.

Durant el dia l’observa sense dir res. Haurà notat alguna cosa? Li segueix les passes per tot arreu, tot i que hi ha moments que no és fàcil. Ella camina sempre ràpidament d’un cantó a l’altre i no s’atura ni un moment.

La nit següent l’homenet fa el mateix. Fa una altra esquerda per l’altre costat. Aquesta vegada l’ha pogut fer de quasi 10 centímetres. Torna content i espera els resultats. Ell no ho ha explicat a ningú. És el seu petit secret.

L’endemà observa de nou. Ella amunt i avall sense parar. Pateix,  perquè de vegades veu li costa respirar i agafar aire. Però la segueix mirant. No sembla que noti res. No s’ha adonat de les seves excursions nocturnes. Ni tan sols s’ha adonat que el seu fidel company se la mira embovat tot el dia.

Al  vespre al arribar a casa. Sense ganes de fer sopar ni res, recullen el poc que han embrutat de la cuina i l’homenet s’adona que ella l’està mirant, quasi com si fos la primera vegada que es veiessin. Li somriu, li agafa de les mans i l’abraça fortament. L’homenet quasi no li nota el cor de tant fluix que li batega. Però sap que encara queda algun batec.

Aquella nit no surt. Es queda abraçat a ella com si fos un nen petit. Dorm tan profundament, que fins l’endemà al matí al despertar, ella ja no hi és. No s’ho pot creure. Ja la tenia, ja era seva altre cop. Ja l’havia recuperat. I en el silenci l’ha tornat a perdre.

----

Aquest cop el magatzem, vist de dia, té un aspecte encara més patètic que de nit. Totes les restes de fang enganxades a les eines. Tot el desordre. Tota la part visible que quedava dissimulada de nit ara es fa més evident i penosa.

No té masses ganes de reprendre les seves tasques misterioses, però tot i així decideix veure en quin estat es troben sota la claror del sol.

No és d’estranyar que el camí fet a les fosques li costés tant. Ja es veu que el recorregut que seguia cada nit tenia molts més esbarzers que els que li semblava als seus ulls. Ara entén perque el seu cos és ple de tantes ferides i esgarrapades.

En arribar altre cop al seu destí, es deixa caure al terra sense poder dir ni mitja paraula. Els seus ulls no donen crèdit del què veuen. Amb la llum del sol es pot veure bé el forat de tota la feina que ha fet fins ara. Però...algú ha tapat amb ciment les dues esquerdes que ell havia fet.

Ressegueix amb un dit la marca de ciment. La tristor s’apodera molt ràpidament d’aquest pobre homenet esquifit. Però com un gos mullat, s’espolsa amb força i marxa saltant per damunt de tots els matolls.

Mentre corre pel bosc no pot deixar de pensar en ella. La vol veure altre cop, la vol abraçar de nou i vol fer el que sigui per aconseguir-ho. Perdre-la aquell matí i descobrir que algú ha sabotejat el seu secret ja és massa.

Ha estat tot el dia aquí i allà, parlant amb uns i parlant amb altres. El pobre esquifit en porta una de cap. Això si, al migdia, com sempre ha fet, la va a veure. Allà està ella. Apagada i enfeinada sense veure més enllà. Per un moment l’homenet sembla que es fa enrere, però si ell no ho fa, no ho farà ningú. Ara només ha d’esperar que sigui negre nit altre cop.

----

Ella ja dorm. Aquesta vegada encara li ha costat més que altres dies. Ha donat mil voltes fins que no ha caigut en el son. L’homenet ha esperat fent-se l’adormit tota l’estona a punt de perdre els nervis. Però ja és fora. Fa molt fred. Camina ràpid. Té molt poc temps. És ara o mai.

Arriba fins a un encreuament de la carretera. Allà està. Perfecte. Encara com hi ha algú encara que compleix. S’hi puja i engega. Mai ha conduit un monstre com aquest. Sort que és lluny de qualsevol lloc perquè el soroll que fa és estrepitós.

Aquest cop passa per damunt dels esbarzers aixafant-los tots. Ja hi és. És just al davant. S’ho queda mirant amb desafiament. Ara sí que sí. Clava el monstre a terra i acciona les palanques. Un gran braç de grua amb una gran bola de formigó comença a pendular d’un costat a l’altre. Una, dues, tres i la bola s’estavella contra el mur. Ja no calen esquerdes, ja ningú gosarà tapar-les. Desclava el monstre i maniobra per l’altre costat. Una, dues, tres i altre cop el pèndul de formigó enderroca tot el que troba al seu davant.

Ja està. Fet.

Un cop a casa es fica al llit. Ella encara dorm. Sembla tranquil·la. Veurem demà com s’aixeca. L’homenet esquifit se sent molt gran ara mateix i s’ajeu al seu costat contemplant-la a ella fins a adormir-se.

                                                                           ----

Al matí de dissabte, dia de festa, en principi, l’homenet es desperta abans que ella. No se sap mai si ella marxarà matinera. Bona senyal que encara és al llit.  Però l’homenet no pot esperar. Silenciosament li envia una abraçada amb els ulls i cuita pel mig del bosc. Vol veure de dia la seva obra de nit.

Veu el rastre que ha deixat el monstre. Com si hagués passat un dinosaure deixant petjades pel bosc. Amb prou feines queden esbarzers. Tot el que eren matolls espesos, ara són branques aixafades.

A mida que es va acostant, l’ambient és irrespirable. Una gran boira de pols ocupa tot aquell espai. No es pot avançar ni veure res. No es pot saber si hi ha alguna cosa darrere d’aquell fum.

Un silenci sepulcral acompanya aquella boira espessa. Pot trigar dies a desaparèixer. L’homenet pensa en ella. Encara deu dormir. Però tampoc pot fer res encara. Haurà d’esperar que la pols s’esvaeixi per saber què ha passat.

Sense pressa torna cap a casa. Ella reposa.

Gotes d'aigua

Gotes d’aigua ressonen una a una lentament caient fins al fons de la font. Trenquen el silenci d’una nit misteriosa i tranquil·la. Sobtada per la incertesa.

L’esclat de preguntes es passeja amunt i avall per entre els carrers de pedra antiga fins arribar al recer de la plaça. Rodona. Petita. Com una bombolla de desconnexió. Només es permeten el pas dels gats nocturns que baden callats mirant-se amb els ulls oberts, brillants. No els cal dir-se res. Només sentir-se bé al costat de l’altre.

Les gotes segueixen el compàs rítmic sense pausa omplint la font fins desbordar-la. Un riu incontrolable ja, sense rumb. Sense destí.

Seguirà l’atzar el corrent de l’aigua de gotes mentre la llum de la lluna reflecteix tendresa moment sí, moment també?

Ningú guiarà el llit del riu que acaba de néixer. Els grills omplen el cor de les ànimes blanques i criden punyents i fort per les parets de pedra.

Les gotes segueixen caient una a una. No pararan mai. El riu es farà llarg i no en sabrem el final.

Si és que hi ha final.

Solts pensaments...

Bunyols de quaresma en una paperina i una xocolatina per després... Un cap ple d'idees enrevessades que juguen a fet i amagar dins un cervell exprimit de masses pensaments....Música que va distraient un camí conegut i desconegut alhora.... que fent i desfent, em porta fins a la boca del túnel fosc i humit. El mateix túnel d'altres vegades. I allà m'aturo. Dubtant si entrar. Total, fosc i humit és l'aire que m'envolta sempre. El sol sembla que s'amagui de mi. A què juga? El segueixo per allà on puc, però...

Cada dia poso espurnes de colors en un tapis imaginari. També flors i ocells...moolts ocells volant. Des de la muntanya arriben fins al mar. Toquen la cresta de les onades...blanca i brillant. I juguen amb els gavians que ja els esperen. Els hi ensenyen a nedar...els pobres ho intenten si...bé, mai es tard per aprendre, almenys a intentar-ho. Però tornen decebuts als seus arbres i es consolen amb una trista cançó.

La foscor em segueix com una ombra i no em deixa tranquil·la. L'albada dels dies calorosos sembla que la il.lumina una mica però no n'hi ha prou. No hi ha mai prou llum solar per carregar d'energia tantes plaques de la casa. Desordenada. Plats bruts a la cuina... roba per plegar...Els llençols fa masses dies que fan olor a son...al matí els airejo però al vespre...

Al tancar els ulls, desconnecto. Precedit per un garbuix de pensaments solts amunt i avall. Em giro i regiro batallant fins que el pes de la foscor damunt meu s'apoltrona, acompanyada pels petits felins que recorden la sabana.

No sé

No sé si plou o ploro,
no sé si encerto, si enyoro, si emprenc un camí ple de pedres...
no sé com he arribat fins aquí dalt, o baix...
no sé...

Torno a començar un nou viatge. Sense molta gent que estimo. He tallat un cordó que tenia un fort nus i ara em sento com un satèl-lit disparat fòra d'òrbita.

Sé que puc jo sola
però a vegades penso: per què?
Mil veuetes em responen i totes tenen raó...
La raó...
doncs sí, sembla que tenia raó en dir que no cal escoltar la raó. Però clar per dir això ja va fer un raonament...

Bé,
la velocitat del meteorit és tan forta que no sé si m'emportaré tot per davant o em deixaré alguna cosa pel camí.
El cas és que en el nucli més intern hi porto tot un món de rialles, abraçades, amor i cançons que no penso deixar escapar mai de qualsevol òrbita i no sé si mai la podré tornar a emprendre.

Tant de bo...

Avui t'he vist marxar

Avui t’he vist marxar. Els teus passos avançaven lentament sense aturar-se i jo et mirava dissimulant la meva petita tristesa. Una veueta en el meu interior feia crits per acostar-se a tu. Però tu eres cada vegada més lluny. Ja eres al capdavall de l’escala.
Em parlaves, te’n reies de mi. Jo com sempre, tartamudejant intentant ser com sóc sense gaire èxit. Tot i que menys que altres vegades(tot s’ha de dir).
Al cap de ben poc he marxat jo. Que potser encara eres per allà? La meva mirada et buscava per tots els racons del carrer, però no en quedava ni rastre. Cap indici de la teva presència.
He continuat el meu camí intentant somriure. No ha estat difícil. El record de les estones compartides alegren a qualsevol.
Al arribar a casa he escrit. He escrit com tu ets. Això és fàcil. És com jo sóc. Com jo respiro. Com m’agrada. Una conjunció de paraules i oxigen. Un aire que m’envolta a tota hora. Igual que tu. Omplint-me de paraules que arriben més enllà. Allà on les mans no arriben i no ho pots tocar. Allà on l’aire sempre és fresc i calent alhora. Retrobar el que em flueix per la sang i em transpira per la pell. El que vol sortir de mi només per airejar-se però sense que el deixi esvanir-se del tot, ja que l’efecte que em produeix em reneix i em carrega de nous pensaments. On estàs tu, bàsicament. Un tu que és un jo. Un jo que sóc tu. I tu que m’ensenyes i jo que n’aprenc.

L'ESPANTAOCELLS

US PROPOSO UN JOC!! EL JOC DE PARAULES

DONEU-ME UNA LLISTA DE PARAULES I/O FRASES, I JO CONTINUARÉ AQUEST RELAT INTRODUÏNT-LES.

NOMÉS CAL QUE LES ESCRIVIU DEIXANT UN COMENTARI.

Paraules proposades 1:

amor, tristesa, sol·litut, vellesa, fortuna, graciós, sinceritat, fidelitat, fe, espantaocells, pedra, ramon,jo,tú, som,

paperera, res, què vols que et digui?, rialla, presó, barrots, gris, lluna, tormenta...

En vols més???has tingut sort!!! juguem-hi!!!

En ramon feia hores que caminava sense rumb seguint un rastre desconegut. El ritme dels seus passos era feixuc i lent, I tot I pensar que pogués tenir un dia gris I trist, en els seus llavis es dibuixava una llarga rialla d’orella a orella. Qui sap si era alegria, felicitat, cinisme o bé recordava algun acudit explicat a la feina. El cas és que paxim paxam anava recorrent el camí fangós I xop que la darrera tormenta li havia deixat.

En Ramon era un home de 50 anys. Vidu de poc temps després de casar-se I no tenia cap fill. Ja li faltava ben poc per la prejubilació I l’única família que tenia era la seva germana I els seus nebots. Mai havia volgut tornar a casar-se. Deia que l’amor de veritat només es viu una vegada.

Seguint amb aquest posat graciós anava mirant els aparadors de les botigues que s’anava trobant. N’hi havia de tota mena. De roba, de coses de cuina, de joguines…sense adonar-se s’havia ficat ben bé en un carrer comercial.

No és que li agradessin gaire les zones comercials. Sempre abarrotades de gent comprant i gastant-se una fortuna en coses cursis. Tampoc li agradaven les dependentes quasi sempre estrangeres que no entenen mai del que t’estan venent. Però vaja. Ja que estava allà, aprofitaria per fer una visita a algú especial.

Com si fos cosa de la lluna, en Ramon es dirigia com imnotitzat fins a una petita llibreria que encara subsistia als gegants comercials. El somriure que duia encara es va fer més gran a mida que s’acostava. Amb els ulls mig en blanc obria la porta de l’entrada I anava tot dret fins a una prestatgeria de llibres. El seu braç va anar directe a cercar el lloc exacte on es trobava el que buscava. I en efecte, entre les seves mans tenia de nou el seu llibre més estimat, l’Espantaocells. No era un llibre infantil encara que pel seu títol ho podia semblar. Era una novel.la d’un home solitari que es feia dir espantaocells. Sempre li havia agradat molt aquest personatge amb cos I cervell de palla. Reia, perque de vegades, se sentia com si fos ell.

El llibre no l’havia comprat mai. Sempre el deixava intacte després de fullejar-lo I llegir-ne troços. Preferia tornar a la llibreria tantes vegades com pogués. Fa temps va tenir un gran disgust perque el llibre es va esgotar I va haver de demanar d’encarregar-lo. Però mai el va comprar.

Amb el llibre ben agafat anava a asseure’s en una butaca d’un racó de la llibreria. Des d’allà es veia el despatxet de la senyora mestressa que ben concentrada escrivia en el seu ordinador. El despatxet es trobava a dalt l’altell I tenia una finestreta per on la mestressa podia veure tota la botiga des de l’entrada.

La mestressa era una dona jove d’uns 30 anys. Havia heredat la botiga del seu pare I havia estudiat filologia catalana. Era una dona molt bonica, rossa amb els cabells ondulats.

En Ramon sempre se la mirava de cua d’ull. Era el seu secret. La jove mestressa era el motiu de la seva visita a la llibreria. L’espantaocells va ser el llibre que fullejava el dia que la veure per primera vegada. Es va quedar amb el llibre agafat ben fort dins la mà mirant-se estupefacte la jove de cabells ondulats. Va reaccionar d’un sobresalt quan la dependenta li va preguntar si estava bé. __si, si…__va dir. No podia deixar de mirar-la. Era igual que la seva dona.

Va obrir el llibre per qualsevol lloc. Tant era. Se’l sabia tot de memòria.

…“ en vols més? és clar que si! Sempre en vull més, mai en tinc prou, una vegada rere l’altre et seguiré demanant més I més I més. No deixaré que la sol.litud desenvolupi una dura I freda pedra. Li tallaré els barrots un a un I sortirà volant tota la tristesa que es tanca en una presó fosca...”

Es llegia el llibre gairebé amb els ulls tancats. Pel voltant de les parpelles es marcaven els símbols d’una vellesa accelerada. Anys i anys llegint el mateix llibre gairebé totes les tardes de dissabte. Assegut amb fidelitat a la butaca que cada anys estrenava una funda nova.

…”Què vols que et digui? Les paraules no són res. Només omplen l’espai i el paper. Segueixen una fe sense sentit. Que ningú espera, ni escolta. Ni entén. Un garbuix de frases inexplicables. Incoherents. Envolicades en un aire de sinceritat falsa. Som tú, jo, i…”

De cop, va aixecar els ulls sobtadament. La jove mestressa discutia fort en una conversa telefònica. Semblava molt alterada. Es podia sentir la seva veu fins ara dolça, en un to punyent, fins i tot podríem dir agressiu. Els gestos de la mestressa eren ràpids i mostraven el seu enuig clarament. “Has tingut sort!!”…” Vinga juguem-hi!!”…Son les úniques frases que va entendre amb claredat. Amb qui deuria parlar?

En Ramon mantenia el llibre alçat com si encara el llegís. Però la seva mirada estava ben pendent de qualsevol moviment provinent de l’altell de la botiga. Per molt que si esforcés, no podia entendre cap de les paraules de la noia. Els sorrolls de fons de l’ambient de botiga eren massa propers i era impossible entendre res.

La mestressa continuava la seva conversa que ara prenia un caire de preocupació. El seu tó de veu era més baix, però no per això era més tranquil. S’havia aixecat bruscament tirant la paperera per terra. Tot de papers arrugats formaven una catifa als peus de la dona. Ella però no va fer cap gest per recollir-los. Escoltava el seu interlocutor amb la mirada fixe ara en silenci.

Núm. 4

Asseguda en un lloc nou,
envoltada de noves vides,
nous amics,
sense importar qui o què,
sense importar com ni perque,
descobreixo una nova corrent d’aire que bufa en una direcció que no conec
i que tant se m’en dóna cap on vagi.

La segueixo,
o més ben dit, em deixo portar.
Tant és per on passi,
i si va ràpid o va lent.
Tot i que a vegades la rapidesa em sobta. M’atabala.
I unes arrels antigues ofereixen resistència a la forta ventolera.

Així i tot, obro les ales renovades i pujo ben amunt allà on em porta l’àguila imperial.
El cel és net i pugem ben alt i l’aire fresc em toca la cara.

Des d’allà contemplo l’essència d’on vinc i penso.
No, no me n’oblido. Del meu origen, per res del món li canviaré el color i la forma. Li ensenyaré a l’àguila el meu niu reformat i enfortit amb noves branques.
Li ensenyaré que també sé volar tant amunt.
Li ensenyaré que també pot volar més avall

De cop descobreixo que ja volava l’aguila per entre els arbres
Descobreixo que jo ja era ben amunt
I que tant amunt com avall
Tant a dalt com a baix,
volem en el mateix sentit.

I així sigui.

El Otro Yo

( fragment de Zen en el arte de escribir de Ray Bradbury )

No escribo yo...
el otro que hay en mí
pide aflorar constantemente.
Mas si me apresuro a volverme y mirarlo
él vuelve a escabullirse
al momento y al lugar
en donde estaba antes
pues sin saberlo entorné la puerta
y lo dejé salir.
A veces un grito encendido lo llama;
comprende que lo necesito,
y yo también. Su tarea
será decirme quién soy bajo la máscara.
(...)

L'amor 2.

(exercici que ha consistit en canviar el final del conte" L'amor" de Quim Monzó, de recull de contes de " El per què de tot plegat" i intentar continuar el mateix estil )

Un dia(cansat de sempre la mateixa història) el futbolista pren la determinació que allò s’ha d’acabar. Després de pensar-s’ho molt, arriba a la decisió que ha de trencar amb aquell rol i no vol continuar així ni un dia més.
Així doncs(malgrat esforços), s’omple de paciència i a partir d’aquell dia no trucaria més l’arxivera fins que fós ella la que el truqués. Una tàctica trampa per crear interès o un neguit o qualsevol cosa que incités a l’arxivera a trucar-lo. A reconèixer els seus sentiments i deixar sortir aquella tendresa que el futbolista creu que té.
Els primers dies, el futbolista es distreu omplint les seves estones lliures amb diverses ocupacions( no és que en tingués gaires), va al cinema sol, mira la televisió sol, llegeix. Pensa que l’arxivera necessita temps per aclarir-se i ell li dona tot el marge necessari. Però mica en mica les seves activitats cada vegada es fan més avorrides i més llargues.
Després de quinze dies de mossegar-se les ungles, continua buscant alguna distracció. Surt al carrer. Passeja. Pensa en que ha de confiar. Que tard o d’hora l’arxivera el trucarà embogida de passió, i se la imagina corrent al seus braços.
A les tres setmanes d’espera, el futbolista odia l’arxivera. Pensa que no pot mofar-se d’ell d’aquesta manera i es planteja trucar-la i dir-li quatre fresques.
Avui a la tarda, després de dinar, el futbolista s’asseu davant del telèfon. Suspira. S’espera un moments i finalment marca el numero de l’arxiu municipal.
“Ho sento, l’arxivera ha plegat de la feina, s’ha casat i ha marxat de Barcelona”.

aquarel.la

Traducció i adaptació de la versió castellana de Aquarela ( Toquinho )

En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.

Ni les fulles dels arbres cauran per damunt del camí
que segueix la claror endinsant-se pel nostre destí.

Veus el prat d'herba fresca tocant l’horitzó com un mar verd?
hi podràs arribar, només t’has d’aixecar i posar-te a volar.

Per les aigües que s’endinsen, per les aigües de color blau
dins la barca vaig a trobar-te, tu ets la vela que em va guiant.

Per sota de l’aigua neden mil colors
van per on volen seguint la corrent.

Dalt del cel veig, per entre els núvols, dalt del cel veig, de color blau,
va enlairant-se des de la platja, un estel que vol ser fugaç.

Amb les mans saluden els nens que ja corren,
van al seu darrere, no sé on aniran, no sé on aniran.

En un tram de les vies trobem un paisatge de somnis
dalt del tren arribem sent l’infant diferent que volíem ser.

D’una Amèrica a l’altra, saltant en només un instant
només cal desitjar, tancar els ulls i posarte a sommiar.

Aquell nen que s’enfila, pujant per les branques d’un arbre
des de dalt veu la vida que arriba amb la brisa d’un mar llunyà.

No sabràs mai fins on arriben les estrelles de l’univers.
Dins la nau vés a buscar-les potser les trobes en un moment.

Si l’amor s’acosta és tota l’alegria
que de lluny arriba sense avisar.

Pren el cor que t’omple la vida, la tendresa que et fa vibrar.
L’esperança no deixis perdre, tota la pena marxarà.

Tot el teu destí és una aquarel.la, un quadre que pintes
de tots els colors, de tots els colors.

En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
(tu m’el pintaràs...)
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
( tu m’el pintaràs...)

Li molesten les veus del seu voltant (antic escrit reformat)

En Joan va seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la seva lectura diària de les notícies d’actualitat. La veu de “pito” de la senyora li ressonava punyentment dins el seu cap destorbant-lo clarament. A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs es trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.

El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit. La conversa a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar._M’agrada la patata bullida_deia la dona_ m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!. El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...En Joan va intentar diverses vegades concentrar-se en l’article que tenia al seu davant. Finalment va desistir, va pagar el seu cafè i es va dirigir a la seva bicicleta per anar a fer unes compres.

Passats uns vint minuts i amb les alforges de la bici plenes, va anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-se al platja amb el seu estimat diari.
Un cop desades les compres, protector posat i tovallola en mà, es va encaminar cap a la platja nudista que hi havia ben a prop de casa seva. No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i eren a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.

Es va ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir l’ article que tenia a mitges. No portava encara dues línies, que va tornar a sentir aquella veu punyent.

No va gosar aixecar el cap. Els seus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. Que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!! Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment va alçar els ulls i va veure la enorme portadora de la veu, amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol. La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on ell era. I això que la platja era ben buida! Va poder fixar-se bé en la dona. Era un “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample. Per espant del pobre Joan, la senyora disposava a treure’s la camisola. Girant el cap ràpidament fins al centre del diari, ja no gosava tornar a mirar. Decidit a canviar de platja, lentament es va posar els seus pantalons i sigilosament va començar a aixecar-se quan, de sobte, una ràfega de vent s’emportà el diari fins al bell cos de la senyora que ja començava a dormitar-se. El crit de la dona va ser tan agut que totes les gavines van fugir al vol en un instant. El pobre marit recollia els fulls de diari escampats per la platja i en Joan s’afanyava en marxar sense mirar enrera.

Quan no et veig...

Va arribar corrent i va tirar la bossa damunt del sofà. Esbufegant i amb gotes de suor regalimant-li per la cara es va asseure en el primer lloc que va trobar i em va mirar amb una cara que semblava que l’hagués atropellat un tren.
Què t’ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m’ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l’atac d’asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d’aquesta manera? t’han atracat pel carrer? t’han fet fora del feina? t’ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m’interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l’havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m’entrava cap a l’interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te’n vas? Però si encara no m’has explicat el que t’ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t’has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l’ascensor. Sempre deia que l’únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d’esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se’ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d’estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.

Al cap d’unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d’unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m’esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m’havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.

Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l’amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.

Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se’m va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d’una vorera. M’hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l’atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d’esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d’ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d’esport. Ni pel casament d’una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m’hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m’ho pensava, es va sentir una forta sirena d’un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l’havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l’interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l’altre peu. Ja era dins. I ara què? M’estava allà quiet. Una força interior semblava que m’empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m’ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d’explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?

Què us imagineu?

Tres visions

Cada vegada que em noto aquell pessigolleix darrera la nuca, me’n recordo d’aquell dia que vaig obrir la porta i et vaig veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que de tu en sortia em va airejar la ment i em va carregar d’una energia que em convenia. Des de llavors que et busco sempre amb la mirada i m’acosto a tu per sentir-te ben a prop. I quan hi sóc, els batecs del meu cor se m’acceleren i les meves paraules se’m paralitzen de tal manera que l’energia que m’has transmès es rebota en el meu interior sense arribar a materialitzar-se en el que jo n’espero.
Ara, el dia que no hi ets, tinc la sensació que m’he deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I em deleixo per la teva tornada.
-------------------------------------------------------
­­­
Cada vegada que noto que té un pessigolleix darrera la nuca, sé que se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i em va veure darrera aquelles cares innocents. Vaig notar com se li il.luminava la cara i com rebossava de vitalitat. Va començar a parlar amb tothom. I de tant en tant em mirava i em somreia amb alegria com amb una joventut inesperada. Des d’aquell dia, quan arribo, surt a rebre’m i em parla a trompicons. Se’m queda mirant esperant seguir-me la conversa.
Diuen, que els dies que no hi sóc sempre es deixa alguna cosa important a casa...
------------------------------------------------------

Cada vegada que es nota aquell pessigolleix darrera la nuca, se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i la va veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que d’ella en sortia el van carregar d’una energia que li convenia. Des de llavors que la busca amb la mirada i s’hi acosta per sentir-la ben aprop. I quan hi és, els batecs del seu cor se li acceleren i les seves paraules se li paralitzen de tal manera que l’energia que ella li ha transmès es rebota en el seu interior sense materialitzar-se en el que ell n’esperava.
Ara, el dia que ella no hi és, té la sensació que s’ha deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I es deleix per la seva tornada.

La perduda. L'any dels somnis. És lícit fer-ho per compassió.

La perduda que va sonar al mòbil va ser l’avís. L’any dels somnis d’un infant se li esvaïa en un instant i mai més no podria tornar enrere. Ell només volia riure. Només volia una estona alegre. Però es acabar. Ho va acabar. En un pas fals se li va escapar tot d’entre les mans. No volia, però una força desconeguda el va empènyer fins a un trist final. Ni el seu penediment, ni els seus raonaments el salvarien del seu destí. Ja estava. Havíen trobat el cos rígid i les seves empremtes. Volia fugir però els seus intents eren en va. Tot es girava en contra seu. Abans que el guarda l’avisés de la troballa del cos, encara tenia la pàl.lida esperança de sortir dissimuladament. Les hores avançaven i els garbuix de pensaments no el deixaven idear una solució d’escapada. Per tot arreu sentia que l’assenyalaven amb un dit i ell s’encongia ben avall.
Amb la mirada baixa, va sentir uns cops al vidre del cotxe. Ja estava. Alleugerit, va obrir i els entregà les dues mans.

-----------------------------------------------------------

Li sóna el mòbil només una vegada. Se’l mira. Tanca els ulls apretant-los fort. La pell li comença a suar i té calfreds. Comença a plorar, i a riure. Amb la mà es dóna bufetades en una galta. Parla: “no...no...És lícit fer-ho per compassió...”. Esbufega. Engega el cotxe. Condueix. Condueix ràpid. Se salta un stop i el piten uns quants cotxes. S’atura en sec. Mira l’hora. Les 18’00. Posa la ràdio i se senten les notícies en titulars.” Punyalada mortal. La víctima va ser agredida quan sortia del circ...”. Es tapa la cara amb les dues mans mentre s’ensorra cap avall del seient del cotxe. Una mà dóna cops al vidre amb els nusos dels dits. Ell aixeca la vista. Dos mossos d’esquadra li fan un senyal que surti. Ell respira fondo. Obre la porta i allarga les dues mans.

ahir era dijous (2)

Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava. Tants anys rebent aquella postal...Li duia el noiet de la botigueta de queviures. La botigueta del senyor Joan. Era molt petita i tenia els prestages sempre plens de pots de confitura. Hi tenia pots de totes les mides. Els més grans eren de prèssec i els més petits sempre eren de gerds o maduixetes. Jo sempre me’ls mirava. M’agradava veure els colors de la fruita confitada.
El noiet l’ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m’havíen cridat l’atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M’hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l’ aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...

Tots els dijous em donava la postal i jo li somreia amb complicitat. Em recordava dels meus anys quan el meu difunt marit se m’acostava amb timidesa amb un petit pom de flors. Sempre escollia flors petites i silvestres.En acabar l’hora d’estudi, jo donava la postal a la Carmeta i, tal i com ell m’havia fet prometre, no li deia res de qui li enviava. El noiet s’esperava amagat al jardí. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.

El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta. Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat. Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.

Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.

Ja hi tornem, és Nadal i no tinc mitjons. La meva llista és llarga, a veure si cau alguna cosa...

Una habitació. Un llit. L’home es remou i es gira cap un costat. Un lleuger tic nerviós li fa bellugar un dit del peu . El sol de migdia li toca la cara i ell fa una ganyota. Es regira de nou. Se senten uns crits llunyans:“que te he dicho mil veces que no me dejes aqui tu cosas! Que me tienes harta...”. ”Ja hi tornem amb els veïns, òstia!”diu ell. Es tapa el cap amb el coixí. Alguna cosa cau. S’aixeca d’un sobresalt. ”Òstia amb el gat!”. Li tira el coixí. El gat fuig i l’home riu. S’acosta a la finestra. De lluny es veu una decoració nadalenca. Va cap a la dutxa. El baf de l’aigua calenta entela el mirall i ell fa un dibuixet amb el dit. De nou a l’habitació es vesteix. Obre un calaix i remena la roba. Suspira “ és Nadal i no tinc mitjons”. A la cuina hi ha el cossi de la roba per plegar i rebusca . De pas obre la nevera i beu un glop de llet. Està sol i beu directe de l’ampolla. Li crida l’atenció un paper de damunt la taula. Ganyota. Li toca anar a comprar. La llista és molt llarga. Se’n torna a l’habitació sense agafar el paper.
Tot empolainat surt al carrer. Mira el rellotge. Tres quarts d’una. “ Merda” renega. Agafa el mòbil. “hola preciosa, he tingut un matí molt liat a la feina. Arribaré uns vint minuts tard”. Es fica a la boca del metro. Als torniquets de la Pl. Catalunya per agafar la linea verda hi ha una gran cua per passar la tarja. Espera el seu torn. Dins el metro tothom va apretat. Pel passadís d’enllaç, la gent amb presses li dóna empentes. L’home se’ls mira impassible i segueix al seu ritme pausat. Al baixar les escales de l’estació de tren veu una noia davant seu. Té les cames boniques. Porta una faldilla negra i un mocador hippy fent de cinturó. A la mà porta una carpeta de la uni. Ell l’avança i li somriu. Ella li respon el somriure. Ell s’hi acosta i encenten una conversa. Caminen per l’andana. De cop ell cau.”òstia!”Es mira els peus de la noia. Són petits. Les papers de la uni s’escampen per terra. Ella els recull rient. L’home s’aixeca. Continuen caminant. El tren d’ella arriba. Pugen tots dos. La conversa continua. Moltes rialles. algunes carícies. L’home mira l’hora. Dos quarts de dues. Baixen a Canet. Arriben a la platja i sóna el mòbil d’ell. “hola preciosa, estic aturat al tren dins un túnel...”. Es gira de cop tot sobresaltat. Lluny al passeig marítim hi ha una dona parlant pel mòbil mirant-se’l.

sota pedres mil.lenàries ( 2a part )

Va quedar-se amb el pensament glaçat i en una mena d’estat de xoc fins que va sentir sorolls entre les fulles de la vegetació. Estava perdut. Allà enmig d’aquella sala no tenia cap escapatòria. Fós qui fós, animal, persona, bèstia o el que sigui, de ben segur l’havien vist.
Va tornar a sentir sorolls cap a l’entrada de la sala. No n’estava segur però li va semblar veure un cabirol o alguna mena de cabra de muntanya. Cabra. Aquella paraula el va esgarrifar. Encara no havia gosat moure’s. Va resseguir amb la mirada tots els racons de la sala. Lentament. La seva imaginació esperava el moment de deixar-se veure entre aquell silenci temorós. Però no va caldre. Tot i que no estava del tot segur de si allò que estava veient era real o imaginari. Tenia un faune a uns 5 metres de distància. Quiet. Mirant-se’l fixement. No intentava ni fugir ni atacar-lo. S’estava allà observant. El va tranquilitzar bastant aquest fet. Cosa que li va permetre veure’l bé. Era d’una alçada normal. Metre setanta més o menys. Els cabells foscos i una mica llargs. Per entre els quals en sortien unes banyes de cabra recargolades. El seu cos de cintura cap amunt era com un home gran amb pèls al pit, blancs. De constitució forta, amb la musculatura marcada per anys de treball físic. Duia un sarró penjant i una mena de flauta. Quan va mirar de cintura cap avall ja era una altra cosa. Era exactament com una cabra de muntanya. Potes peludes d’un color marró clar, i enlloc de peus eren unes peülles gairebé dignes d’un cavall.
En acabar el procés d’observació mutua en Roc va gosar parlar.
­_ Hola. _Va dir tremolós i tímid.
En les històries que havia llegit sobre faunes, aquesta mena de homes cabra podien parlar. Però clar...allò no era cap lectura d’un conte...
El faune es mantenia en un silenci aterrador. Els raigs de sol ja entraven de ple a l’interior del temple. Era magnífic. Com un gran hivernacle.
_ Qui ets tu?_finalment va dir. En Roc va fer un bot. La seva veu era greu i envellida. I va ressonar per tota la sala.

em toca a mi

Passen ciclistes rodolant amb els seus pneumàtics mig punxats. Agafant velocitat. El fred se’ls escola per entre la roba i arriben triumfants amb suor freda i el front enrojolat.
Descansen al bar del sol.
Entrepans i begudes damunt del tapet.
N’hi ha qui embasten converses vergonyoses amb la mestressa. N’hi ha qui juga a carantoines amb els gats. Els més vells parlen de les seves malures. D’altres només baden...(són els que més m’agraden...)
Des de dalt el balcó observo tot de detalls nimis i insignificants.

Els dies de mal temps i d’ambient tardorenc passen , només un moment, les noies de l’institut.
Els agrada creuar el rierol descalces per damunt les pedres com si fossin un faquir. Juguen amb pals que troben pel terra i els fan volar lluny com un llançament de javalina, a veure quina d’elles el fa arribar més lluny.

Clar!_penso. Són les nimfes del bosc! no me n’he adonat fins ara!_
De cop una ànsia d’aixercar-me i anar amb elles s’apodera de mi. Surto, baixo amb la roba pengim-penjam, travesso el rierol i agafo un pal. Les noies riuen. Ara em toca a mi. Em preparo. Les nimfes m’encoratgen. No deixen que me’n desdigui. Apunto bé l’objectiu i llenço. Sí!
Crits, aplaudiments, abraçades.
Davant la mirada estupefacta de ciclistes, vells , gats, tothom. Cadascuna amb el seu sabre a la mà. Arribem als ravals. Sortim pel camí principal i ens encaminem fins allà on el món no té fi.

sota pedres mil.lenàries

Va declinar aquella invitació insistent sense dubtar-ne ni un segon. No es volia acarar a aquell personatge historiogràfic d’olor a naftalina tota la nit. El sol fet d’haver de seguir una conversa sense interès li esgarrifava la pell de dalt a baix. Així doncs va optar per fer nit al bosc com un pobre paupèrrim.
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...

Cal posar-s'hi

Quina enveja em neix sota la pell al veure amb quina calma sobrevolava la platja. Gairebé no es movia. Anava en qualsevol sentit sense importa-li la direcció del vent. Suaument, procedia el seu descens fins apropar-se a la sorra. Aleshores col.locava les potes en posició de tren d’aterratge i frenava l’impacte brusc amb un aleteig ràpid amb la punteta de les ales.
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar

Arribaran canvis

Dies han passat d’ençà d’aquell dia. Si no fos per aquell manefla que voltava com una gata en zel...
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.

Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.

Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.

Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.

Potser penses que...

( a arrel de Retrat d’una dama de Henry James)

Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.

Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.

L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.