Tres visions

Cada vegada que em noto aquell pessigolleix darrera la nuca, me’n recordo d’aquell dia que vaig obrir la porta i et vaig veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que de tu en sortia em va airejar la ment i em va carregar d’una energia que em convenia. Des de llavors que et busco sempre amb la mirada i m’acosto a tu per sentir-te ben a prop. I quan hi sóc, els batecs del meu cor se m’acceleren i les meves paraules se’m paralitzen de tal manera que l’energia que m’has transmès es rebota en el meu interior sense arribar a materialitzar-se en el que jo n’espero.
Ara, el dia que no hi ets, tinc la sensació que m’he deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I em deleixo per la teva tornada.
-------------------------------------------------------
­­­
Cada vegada que noto que té un pessigolleix darrera la nuca, sé que se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i em va veure darrera aquelles cares innocents. Vaig notar com se li il.luminava la cara i com rebossava de vitalitat. Va començar a parlar amb tothom. I de tant en tant em mirava i em somreia amb alegria com amb una joventut inesperada. Des d’aquell dia, quan arribo, surt a rebre’m i em parla a trompicons. Se’m queda mirant esperant seguir-me la conversa.
Diuen, que els dies que no hi sóc sempre es deixa alguna cosa important a casa...
------------------------------------------------------

Cada vegada que es nota aquell pessigolleix darrera la nuca, se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i la va veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que d’ella en sortia el van carregar d’una energia que li convenia. Des de llavors que la busca amb la mirada i s’hi acosta per sentir-la ben aprop. I quan hi és, els batecs del seu cor se li acceleren i les seves paraules se li paralitzen de tal manera que l’energia que ella li ha transmès es rebota en el seu interior sense materialitzar-se en el que ell n’esperava.
Ara, el dia que ella no hi és, té la sensació que s’ha deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I es deleix per la seva tornada.

La perduda. L'any dels somnis. És lícit fer-ho per compassió.

La perduda que va sonar al mòbil va ser l’avís. L’any dels somnis d’un infant se li esvaïa en un instant i mai més no podria tornar enrere. Ell només volia riure. Només volia una estona alegre. Però es acabar. Ho va acabar. En un pas fals se li va escapar tot d’entre les mans. No volia, però una força desconeguda el va empènyer fins a un trist final. Ni el seu penediment, ni els seus raonaments el salvarien del seu destí. Ja estava. Havíen trobat el cos rígid i les seves empremtes. Volia fugir però els seus intents eren en va. Tot es girava en contra seu. Abans que el guarda l’avisés de la troballa del cos, encara tenia la pàl.lida esperança de sortir dissimuladament. Les hores avançaven i els garbuix de pensaments no el deixaven idear una solució d’escapada. Per tot arreu sentia que l’assenyalaven amb un dit i ell s’encongia ben avall.
Amb la mirada baixa, va sentir uns cops al vidre del cotxe. Ja estava. Alleugerit, va obrir i els entregà les dues mans.

-----------------------------------------------------------

Li sóna el mòbil només una vegada. Se’l mira. Tanca els ulls apretant-los fort. La pell li comença a suar i té calfreds. Comença a plorar, i a riure. Amb la mà es dóna bufetades en una galta. Parla: “no...no...És lícit fer-ho per compassió...”. Esbufega. Engega el cotxe. Condueix. Condueix ràpid. Se salta un stop i el piten uns quants cotxes. S’atura en sec. Mira l’hora. Les 18’00. Posa la ràdio i se senten les notícies en titulars.” Punyalada mortal. La víctima va ser agredida quan sortia del circ...”. Es tapa la cara amb les dues mans mentre s’ensorra cap avall del seient del cotxe. Una mà dóna cops al vidre amb els nusos dels dits. Ell aixeca la vista. Dos mossos d’esquadra li fan un senyal que surti. Ell respira fondo. Obre la porta i allarga les dues mans.

ahir era dijous (2)

Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava. Tants anys rebent aquella postal...Li duia el noiet de la botigueta de queviures. La botigueta del senyor Joan. Era molt petita i tenia els prestages sempre plens de pots de confitura. Hi tenia pots de totes les mides. Els més grans eren de prèssec i els més petits sempre eren de gerds o maduixetes. Jo sempre me’ls mirava. M’agradava veure els colors de la fruita confitada.
El noiet l’ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m’havíen cridat l’atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M’hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l’ aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...

Tots els dijous em donava la postal i jo li somreia amb complicitat. Em recordava dels meus anys quan el meu difunt marit se m’acostava amb timidesa amb un petit pom de flors. Sempre escollia flors petites i silvestres.En acabar l’hora d’estudi, jo donava la postal a la Carmeta i, tal i com ell m’havia fet prometre, no li deia res de qui li enviava. El noiet s’esperava amagat al jardí. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.

El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta. Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat. Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.

Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.

Ja hi tornem, és Nadal i no tinc mitjons. La meva llista és llarga, a veure si cau alguna cosa...

Una habitació. Un llit. L’home es remou i es gira cap un costat. Un lleuger tic nerviós li fa bellugar un dit del peu . El sol de migdia li toca la cara i ell fa una ganyota. Es regira de nou. Se senten uns crits llunyans:“que te he dicho mil veces que no me dejes aqui tu cosas! Que me tienes harta...”. ”Ja hi tornem amb els veïns, òstia!”diu ell. Es tapa el cap amb el coixí. Alguna cosa cau. S’aixeca d’un sobresalt. ”Òstia amb el gat!”. Li tira el coixí. El gat fuig i l’home riu. S’acosta a la finestra. De lluny es veu una decoració nadalenca. Va cap a la dutxa. El baf de l’aigua calenta entela el mirall i ell fa un dibuixet amb el dit. De nou a l’habitació es vesteix. Obre un calaix i remena la roba. Suspira “ és Nadal i no tinc mitjons”. A la cuina hi ha el cossi de la roba per plegar i rebusca . De pas obre la nevera i beu un glop de llet. Està sol i beu directe de l’ampolla. Li crida l’atenció un paper de damunt la taula. Ganyota. Li toca anar a comprar. La llista és molt llarga. Se’n torna a l’habitació sense agafar el paper.
Tot empolainat surt al carrer. Mira el rellotge. Tres quarts d’una. “ Merda” renega. Agafa el mòbil. “hola preciosa, he tingut un matí molt liat a la feina. Arribaré uns vint minuts tard”. Es fica a la boca del metro. Als torniquets de la Pl. Catalunya per agafar la linea verda hi ha una gran cua per passar la tarja. Espera el seu torn. Dins el metro tothom va apretat. Pel passadís d’enllaç, la gent amb presses li dóna empentes. L’home se’ls mira impassible i segueix al seu ritme pausat. Al baixar les escales de l’estació de tren veu una noia davant seu. Té les cames boniques. Porta una faldilla negra i un mocador hippy fent de cinturó. A la mà porta una carpeta de la uni. Ell l’avança i li somriu. Ella li respon el somriure. Ell s’hi acosta i encenten una conversa. Caminen per l’andana. De cop ell cau.”òstia!”Es mira els peus de la noia. Són petits. Les papers de la uni s’escampen per terra. Ella els recull rient. L’home s’aixeca. Continuen caminant. El tren d’ella arriba. Pugen tots dos. La conversa continua. Moltes rialles. algunes carícies. L’home mira l’hora. Dos quarts de dues. Baixen a Canet. Arriben a la platja i sóna el mòbil d’ell. “hola preciosa, estic aturat al tren dins un túnel...”. Es gira de cop tot sobresaltat. Lluny al passeig marítim hi ha una dona parlant pel mòbil mirant-se’l.

sota pedres mil.lenàries ( 2a part )

Va quedar-se amb el pensament glaçat i en una mena d’estat de xoc fins que va sentir sorolls entre les fulles de la vegetació. Estava perdut. Allà enmig d’aquella sala no tenia cap escapatòria. Fós qui fós, animal, persona, bèstia o el que sigui, de ben segur l’havien vist.
Va tornar a sentir sorolls cap a l’entrada de la sala. No n’estava segur però li va semblar veure un cabirol o alguna mena de cabra de muntanya. Cabra. Aquella paraula el va esgarrifar. Encara no havia gosat moure’s. Va resseguir amb la mirada tots els racons de la sala. Lentament. La seva imaginació esperava el moment de deixar-se veure entre aquell silenci temorós. Però no va caldre. Tot i que no estava del tot segur de si allò que estava veient era real o imaginari. Tenia un faune a uns 5 metres de distància. Quiet. Mirant-se’l fixement. No intentava ni fugir ni atacar-lo. S’estava allà observant. El va tranquilitzar bastant aquest fet. Cosa que li va permetre veure’l bé. Era d’una alçada normal. Metre setanta més o menys. Els cabells foscos i una mica llargs. Per entre els quals en sortien unes banyes de cabra recargolades. El seu cos de cintura cap amunt era com un home gran amb pèls al pit, blancs. De constitució forta, amb la musculatura marcada per anys de treball físic. Duia un sarró penjant i una mena de flauta. Quan va mirar de cintura cap avall ja era una altra cosa. Era exactament com una cabra de muntanya. Potes peludes d’un color marró clar, i enlloc de peus eren unes peülles gairebé dignes d’un cavall.
En acabar el procés d’observació mutua en Roc va gosar parlar.
­_ Hola. _Va dir tremolós i tímid.
En les històries que havia llegit sobre faunes, aquesta mena de homes cabra podien parlar. Però clar...allò no era cap lectura d’un conte...
El faune es mantenia en un silenci aterrador. Els raigs de sol ja entraven de ple a l’interior del temple. Era magnífic. Com un gran hivernacle.
_ Qui ets tu?_finalment va dir. En Roc va fer un bot. La seva veu era greu i envellida. I va ressonar per tota la sala.

em toca a mi

Passen ciclistes rodolant amb els seus pneumàtics mig punxats. Agafant velocitat. El fred se’ls escola per entre la roba i arriben triumfants amb suor freda i el front enrojolat.
Descansen al bar del sol.
Entrepans i begudes damunt del tapet.
N’hi ha qui embasten converses vergonyoses amb la mestressa. N’hi ha qui juga a carantoines amb els gats. Els més vells parlen de les seves malures. D’altres només baden...(són els que més m’agraden...)
Des de dalt el balcó observo tot de detalls nimis i insignificants.

Els dies de mal temps i d’ambient tardorenc passen , només un moment, les noies de l’institut.
Els agrada creuar el rierol descalces per damunt les pedres com si fossin un faquir. Juguen amb pals que troben pel terra i els fan volar lluny com un llançament de javalina, a veure quina d’elles el fa arribar més lluny.

Clar!_penso. Són les nimfes del bosc! no me n’he adonat fins ara!_
De cop una ànsia d’aixercar-me i anar amb elles s’apodera de mi. Surto, baixo amb la roba pengim-penjam, travesso el rierol i agafo un pal. Les noies riuen. Ara em toca a mi. Em preparo. Les nimfes m’encoratgen. No deixen que me’n desdigui. Apunto bé l’objectiu i llenço. Sí!
Crits, aplaudiments, abraçades.
Davant la mirada estupefacta de ciclistes, vells , gats, tothom. Cadascuna amb el seu sabre a la mà. Arribem als ravals. Sortim pel camí principal i ens encaminem fins allà on el món no té fi.