Va declinar aquella invitació insistent sense dubtar-ne ni un segon. No es volia acarar a aquell personatge historiogràfic d’olor a naftalina tota la nit. El sol fet d’haver de seguir una conversa sense interès li esgarrifava la pell de dalt a baix. Així doncs va optar per fer nit al bosc com un pobre paupèrrim.
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...
09 de desembre 2007
17 de novembre 2007
Cal posar-s'hi
Quina enveja em neix sota la pell al veure amb quina calma sobrevolava la platja. Gairebé no es movia. Anava en qualsevol sentit sense importa-li la direcció del vent. Suaument, procedia el seu descens fins apropar-se a la sorra. Aleshores col.locava les potes en posició de tren d’aterratge i frenava l’impacte brusc amb un aleteig ràpid amb la punteta de les ales.
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar
Arribaran canvis
Dies han passat d’ençà d’aquell dia. Si no fos per aquell manefla que voltava com una gata en zel...
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
Potser penses que...
( a arrel de Retrat d’una dama de Henry James)
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
11 de novembre 2007
Flor de taronger
Adés melangiós,
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
Sembla fet a mida
Va arribar a casa amb el temps just per empolainar-se una mica i deixar una nota amb quatre gargots infantils que no es quedaria a casa aquella nit.
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Tot això que diuen són falòrnies
La gent s’aglomera a les grans ciutats.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
01 de novembre 2007
M'agrada la patata bullida....
Vaig seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la meva lectura diària de les notícies d’actualitat.
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
No em "vacil.lis"
No em "vacil.lis",
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
Duia un braçalet de colors
...
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
No hi ha vidres
NO HI HA VIDRES...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Ara que ho saps....
Blau.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Aquesta setmana sentirem les veus dels nostres cors
8.00h. Diumenge 17 de juny 2007.
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Molt lentament
Molt lentament escric avui després d’un dia intens de feina. El traç del meu llapis sobre el paper va feixuc malgrat les paraules que em reboten dins el cap intentant sortir amb rapidesa.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
Una estona per meditar
Qui no ha tastat mai la sensacional empresa transportadora de trens de rodalies?
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
L'oblit
No em cal escriure llarga estona per dir-te allò que el vent s’emporta ràpidament.
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Dues frases perdudes
( amb tó d’àvia enfadada ....)
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Aire fresc
Una força poderosa m’arrosega
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
Avui torna a ploure sobre el mar
Tal dia com aquest,
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
21 de setembre 2007
avui les gavines estan prenent el sol
Un matí de dolça son
en un dia d’hivern assollellat,
m’aixeco del llit
a pas ben lent.
Deixant la dutxa per més tard surto al porxo a mirar el cel.
Net, blau i polit.
L’ambient és fresc,
però el sol escalfa,
i un passeig em convida arribar fins al mar.
S’han acabat les estones de parasol, de banys refrescants i castells de sorra.
L’aigua ara resta calmada
després de tanta agitació.
Només unes lleugeres ones empeses per una suau brisa,
la distreuen de la monòtona
quietud.
Pel passeig marítim observo l’hortitzó.
Una línia finament perfilada ens marca la curva del món.
Un trasatlàntic trenca la línia mostrant la seva majestuosa silueta en alta mar.
A la terra en canvi,
avui les gavines estan prenent el sol damunt la sorra de la platja deserta.
M’assec amb elles a distància.
No les voldria destorbar.
Mica en mica, recomfortat amb l’escalforeta del terra
noto el pès dels ulls al damunt meu.
I ben arraulit m’he quedat clapat
sense dir-vos cap missatge
que aquesta simple descripció del meu matí predilecte
ahir era dijous
Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava.
Tans anys rebent aquella postal...
Li duia el noiet de la botigueta de queviures. Cada matí repartia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.
Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell.
El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor que cada dia visitava la família.
Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons.
Algun diumenge l’havia vista passejar sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.
Un dia, la va veure mirant-se, en un aparador de la llibreria, unes postals amb dibuixos de colors, i va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous donava la postal al majordom de la casa, que li somreia amb complicitat,i
s’esperava amagat al jardí a que la Carmeta acabés l’hora d’estudi. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents pel jardí fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta.
Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.
Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.
Tans anys rebent aquella postal...
Li duia el noiet de la botigueta de queviures. Cada matí repartia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.
Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell.
El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor que cada dia visitava la família.
Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons.
Algun diumenge l’havia vista passejar sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.
Un dia, la va veure mirant-se, en un aparador de la llibreria, unes postals amb dibuixos de colors, i va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.
Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...
Tots els dijous donava la postal al majordom de la casa, que li somreia amb complicitat,i
s’esperava amagat al jardí a que la Carmeta acabés l’hora d’estudi. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents pel jardí fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.
El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta.
Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat.
Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.
Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.
13 d’agost 2007
Implíca't d'un cop
- Implíca’t d’un cop!
- Què vols dir ?
- Doncs això, que t’impliquis!
- Ja, però en què.. o en qui?
- No faràs veure que no saps a què em refereixo?
- Doncs no, la veritat és que no
- Serà tonta…
- Escolta maco!
- Perdona…però és que no em puc creure que no te n’adonis.
- Adonar-me de què?
- Però que no ho veus? Si ho tens davant dels nassos!
- Jo no veig res. Parla clar, vols?
- Està claríssim!
- El que està clar és que no ho entenc.
- Mira, el que vull dir-te és que no defugis les conseqüències i et mullis una mica
- Això ja ho he entés però, quines conseqüències i on m’he de mullar?
- Grrr… mira que no veure-ho…
- Fés el favor d’explicar-me de què va la cosa que ja començo a perdre els nervis.
- No t’he d’explicar res. Tu ja ho saps prou bé.
- No sé res jo. Almenys dóna’m una pista…
- No. Ho hauràs de rumiar tu sola.
- … ( silenci )
- doncs… no se m’acut.
- Ooh.. que n’és de curta…
- Va, diga’m alguna cosa…una paraula…encara… que sigui…
- No.
- Va…
- No.
- Qué difícil ets!
- Bé. S’em fa tard. M’en vaig. Així rumiaràs una mica més
- No seràs capaç d’anar-t’en i deixar-me així?
- Sí, en sóc capaç
- Sense dir-me’n res?
- Sense dir-te’n res.
- Seràs…
- Apa ( li fa un petó ) ja em trucaràs quan ho hagis esbrinat.
- Sí clar!
- Adéu
- Adéu..
- Què vols dir ?
- Doncs això, que t’impliquis!
- Ja, però en què.. o en qui?
- No faràs veure que no saps a què em refereixo?
- Doncs no, la veritat és que no
- Serà tonta…
- Escolta maco!
- Perdona…però és que no em puc creure que no te n’adonis.
- Adonar-me de què?
- Però que no ho veus? Si ho tens davant dels nassos!
- Jo no veig res. Parla clar, vols?
- Està claríssim!
- El que està clar és que no ho entenc.
- Mira, el que vull dir-te és que no defugis les conseqüències i et mullis una mica
- Això ja ho he entés però, quines conseqüències i on m’he de mullar?
- Grrr… mira que no veure-ho…
- Fés el favor d’explicar-me de què va la cosa que ja començo a perdre els nervis.
- No t’he d’explicar res. Tu ja ho saps prou bé.
- No sé res jo. Almenys dóna’m una pista…
- No. Ho hauràs de rumiar tu sola.
- … ( silenci )
- doncs… no se m’acut.
- Ooh.. que n’és de curta…
- Va, diga’m alguna cosa…una paraula…encara… que sigui…
- No.
- Va…
- No.
- Qué difícil ets!
- Bé. S’em fa tard. M’en vaig. Així rumiaràs una mica més
- No seràs capaç d’anar-t’en i deixar-me així?
- Sí, en sóc capaç
- Sense dir-me’n res?
- Sense dir-te’n res.
- Seràs…
- Apa ( li fa un petó ) ja em trucaràs quan ho hagis esbrinat.
- Sí clar!
- Adéu
- Adéu..
No la toquis més que la rosa és així
Em llevo, al matí, arrossegant els llençols. S’em han engaxat als braços i no hi ha manera de treure’ls.
Finalment, a desgrat, he aconseguit desempallegar-me’n.
Inicio, amb lentitud, les tasques d’higiène matinal i prossegueixo emb els plans del dia.
Pocs.
I poc atraïents.
Algunes compres al súper. Alguna rentadora i un xic d’ordre al pis. Pim, pam i llestos.
Se m’acut sortir al centre. Tot i que avui és dissabte i estarà tot a vessar, però tant és.
Enfilo cap al metro.
A l’alçada d’Universitat puja una noia que conec de fa temps.
- Holaa!! - diu- tota emocionada.
Somric.
Està canviada. Ja no té aquell aspecte de nena. A la mà porta la carpeta de la Uni.
Sembla contenta. Ja va sola pel món. Després de tants lligams…
recordo.
Diu que té temps per fer un cafè. D’acord. Baixem a Catalunya i anem al Zurich. Em posa al dia de la seva situació. L’escolto atentament sense dir res. I mica en mica em vaig adonat que segueix igual. Res ha canviat. Encara està atrapada en el seu propi món.
Li comento.
M’entesto en canviar-li el pensament, però no hi ha manera de convèncer-la. Segueixo insistint i paro quan sento la meva veueta dient:
no la toquis més que la rosa és així.
…
Ja és tard.
Se li ha fet l’hora d’anar-se’n.
Ens fem petons de comiat.
…
Vaig cap a les Rambles.
A pas lent.
Miro els pobres animalets tancats en les seves gàbies i accelero fins al quioscos de les flors. Allà m’entretinc tot i més. Vaig d’una paradeta a l’altra,
mirant,
comparant.
Finalment em decideixo i li assenyalo amb el dit a un dependent.
Aquella,
aquella és la rosa que jo vull.
10 d’agost 2007
Avui plou sobre el mar
Sense tu.
Només la teva música per a serps
m’acompanya en les llargues tardes de diumenge.
Distreta, tan sols, pels ocells que picoten pel terrat.
Abstreta en les paraules que escric.
La lluna de dia, m’ensenya el món vist per tu.
M’explica què fas i on vas.
Aleshores imagino la teva vida.
Potser ets un estrany en terra estranya.
Potser ets com l’aigua dins l’aigua.
Jo mentrestant, escolto els acords de les onades contra les roques.
Envio una besada a s’aire per tu.
I ploro en silenci.
La teva absència m’ha fet convertir-te en un símbol.
En un ideal bonic.
Fals.
¿Caldria desar les sensacions antigues, oblidar-les i deixar-les en un record?
Potser ja és hora de mudar la pell.
Agafar un tren a la ciutat entre núvols
i observar com avui plou sobre el mar.
La meva anada i la teva tornada
han anat fora de temps.
Les teves mans i les meves ja no poden tocar-se.
Malauradament.
Potser en un món a part podríen retrobar-se
i despertar en un somni real o imaginari.
Així el teu so deixaria de punxar-me al cor.
Així podria respirar en llibertat.
I la teva ànima i la meva restarien juntes sempre.
Separades dels seus cossos que es mantenen a distància.
Només la teva música per a serps
m’acompanya en les llargues tardes de diumenge.
Distreta, tan sols, pels ocells que picoten pel terrat.
Abstreta en les paraules que escric.
La lluna de dia, m’ensenya el món vist per tu.
M’explica què fas i on vas.
Aleshores imagino la teva vida.
Potser ets un estrany en terra estranya.
Potser ets com l’aigua dins l’aigua.
Jo mentrestant, escolto els acords de les onades contra les roques.
Envio una besada a s’aire per tu.
I ploro en silenci.
La teva absència m’ha fet convertir-te en un símbol.
En un ideal bonic.
Fals.
¿Caldria desar les sensacions antigues, oblidar-les i deixar-les en un record?
Potser ja és hora de mudar la pell.
Agafar un tren a la ciutat entre núvols
i observar com avui plou sobre el mar.
La meva anada i la teva tornada
han anat fora de temps.
Les teves mans i les meves ja no poden tocar-se.
Malauradament.
Potser en un món a part podríen retrobar-se
i despertar en un somni real o imaginari.
Així el teu so deixaria de punxar-me al cor.
Així podria respirar en llibertat.
I la teva ànima i la meva restarien juntes sempre.
Separades dels seus cossos que es mantenen a distància.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)