Núm. 4

Asseguda en un lloc nou,
envoltada de noves vides,
nous amics,
sense importar qui o què,
sense importar com ni perque,
descobreixo una nova corrent d’aire que bufa en una direcció que no conec
i que tant se m’en dóna cap on vagi.

La segueixo,
o més ben dit, em deixo portar.
Tant és per on passi,
i si va ràpid o va lent.
Tot i que a vegades la rapidesa em sobta. M’atabala.
I unes arrels antigues ofereixen resistència a la forta ventolera.

Així i tot, obro les ales renovades i pujo ben amunt allà on em porta l’àguila imperial.
El cel és net i pugem ben alt i l’aire fresc em toca la cara.

Des d’allà contemplo l’essència d’on vinc i penso.
No, no me n’oblido. Del meu origen, per res del món li canviaré el color i la forma. Li ensenyaré a l’àguila el meu niu reformat i enfortit amb noves branques.
Li ensenyaré que també sé volar tant amunt.
Li ensenyaré que també pot volar més avall

De cop descobreixo que ja volava l’aguila per entre els arbres
Descobreixo que jo ja era ben amunt
I que tant amunt com avall
Tant a dalt com a baix,
volem en el mateix sentit.

I així sigui.

El Otro Yo

( fragment de Zen en el arte de escribir de Ray Bradbury )

No escribo yo...
el otro que hay en mí
pide aflorar constantemente.
Mas si me apresuro a volverme y mirarlo
él vuelve a escabullirse
al momento y al lugar
en donde estaba antes
pues sin saberlo entorné la puerta
y lo dejé salir.
A veces un grito encendido lo llama;
comprende que lo necesito,
y yo también. Su tarea
será decirme quién soy bajo la máscara.
(...)

L'amor 2.

(exercici que ha consistit en canviar el final del conte" L'amor" de Quim Monzó, de recull de contes de " El per què de tot plegat" i intentar continuar el mateix estil )

Un dia(cansat de sempre la mateixa història) el futbolista pren la determinació que allò s’ha d’acabar. Després de pensar-s’ho molt, arriba a la decisió que ha de trencar amb aquell rol i no vol continuar així ni un dia més.
Així doncs(malgrat esforços), s’omple de paciència i a partir d’aquell dia no trucaria més l’arxivera fins que fós ella la que el truqués. Una tàctica trampa per crear interès o un neguit o qualsevol cosa que incités a l’arxivera a trucar-lo. A reconèixer els seus sentiments i deixar sortir aquella tendresa que el futbolista creu que té.
Els primers dies, el futbolista es distreu omplint les seves estones lliures amb diverses ocupacions( no és que en tingués gaires), va al cinema sol, mira la televisió sol, llegeix. Pensa que l’arxivera necessita temps per aclarir-se i ell li dona tot el marge necessari. Però mica en mica les seves activitats cada vegada es fan més avorrides i més llargues.
Després de quinze dies de mossegar-se les ungles, continua buscant alguna distracció. Surt al carrer. Passeja. Pensa en que ha de confiar. Que tard o d’hora l’arxivera el trucarà embogida de passió, i se la imagina corrent al seus braços.
A les tres setmanes d’espera, el futbolista odia l’arxivera. Pensa que no pot mofar-se d’ell d’aquesta manera i es planteja trucar-la i dir-li quatre fresques.
Avui a la tarda, després de dinar, el futbolista s’asseu davant del telèfon. Suspira. S’espera un moments i finalment marca el numero de l’arxiu municipal.
“Ho sento, l’arxivera ha plegat de la feina, s’ha casat i ha marxat de Barcelona”.

aquarel.la

Traducció i adaptació de la versió castellana de Aquarela ( Toquinho )

En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.

Ni les fulles dels arbres cauran per damunt del camí
que segueix la claror endinsant-se pel nostre destí.

Veus el prat d'herba fresca tocant l’horitzó com un mar verd?
hi podràs arribar, només t’has d’aixecar i posar-te a volar.

Per les aigües que s’endinsen, per les aigües de color blau
dins la barca vaig a trobar-te, tu ets la vela que em va guiant.

Per sota de l’aigua neden mil colors
van per on volen seguint la corrent.

Dalt del cel veig, per entre els núvols, dalt del cel veig, de color blau,
va enlairant-se des de la platja, un estel que vol ser fugaç.

Amb les mans saluden els nens que ja corren,
van al seu darrere, no sé on aniran, no sé on aniran.

En un tram de les vies trobem un paisatge de somnis
dalt del tren arribem sent l’infant diferent que volíem ser.

D’una Amèrica a l’altra, saltant en només un instant
només cal desitjar, tancar els ulls i posarte a sommiar.

Aquell nen que s’enfila, pujant per les branques d’un arbre
des de dalt veu la vida que arriba amb la brisa d’un mar llunyà.

No sabràs mai fins on arriben les estrelles de l’univers.
Dins la nau vés a buscar-les potser les trobes en un moment.

Si l’amor s’acosta és tota l’alegria
que de lluny arriba sense avisar.

Pren el cor que t’omple la vida, la tendresa que et fa vibrar.
L’esperança no deixis perdre, tota la pena marxarà.

Tot el teu destí és una aquarel.la, un quadre que pintes
de tots els colors, de tots els colors.

En el blau cel obert hi ha una llum transparent que il.lumina
(tu m’el pintaràs...)
ni la pluja i el vent en podran amagar el sol que brilla.
( tu m’el pintaràs...)

Li molesten les veus del seu voltant (antic escrit reformat)

En Joan va seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la seva lectura diària de les notícies d’actualitat. La veu de “pito” de la senyora li ressonava punyentment dins el seu cap destorbant-lo clarament. A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs es trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.

El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit. La conversa a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar._M’agrada la patata bullida_deia la dona_ m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!. El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...En Joan va intentar diverses vegades concentrar-se en l’article que tenia al seu davant. Finalment va desistir, va pagar el seu cafè i es va dirigir a la seva bicicleta per anar a fer unes compres.

Passats uns vint minuts i amb les alforges de la bici plenes, va anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-se al platja amb el seu estimat diari.
Un cop desades les compres, protector posat i tovallola en mà, es va encaminar cap a la platja nudista que hi havia ben a prop de casa seva. No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i eren a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.

Es va ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir l’ article que tenia a mitges. No portava encara dues línies, que va tornar a sentir aquella veu punyent.

No va gosar aixecar el cap. Els seus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. Que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!! Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment va alçar els ulls i va veure la enorme portadora de la veu, amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol. La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on ell era. I això que la platja era ben buida! Va poder fixar-se bé en la dona. Era un “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample. Per espant del pobre Joan, la senyora disposava a treure’s la camisola. Girant el cap ràpidament fins al centre del diari, ja no gosava tornar a mirar. Decidit a canviar de platja, lentament es va posar els seus pantalons i sigilosament va començar a aixecar-se quan, de sobte, una ràfega de vent s’emportà el diari fins al bell cos de la senyora que ja començava a dormitar-se. El crit de la dona va ser tan agut que totes les gavines van fugir al vol en un instant. El pobre marit recollia els fulls de diari escampats per la platja i en Joan s’afanyava en marxar sense mirar enrera.

Quan no et veig...

Va arribar corrent i va tirar la bossa damunt del sofà. Esbufegant i amb gotes de suor regalimant-li per la cara es va asseure en el primer lloc que va trobar i em va mirar amb una cara que semblava que l’hagués atropellat un tren.
Què t’ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m’ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l’atac d’asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d’aquesta manera? t’han atracat pel carrer? t’han fet fora del feina? t’ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m’interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l’havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m’entrava cap a l’interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te’n vas? Però si encara no m’has explicat el que t’ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t’has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l’ascensor. Sempre deia que l’únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d’esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se’ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d’estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.

Al cap d’unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d’unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m’esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m’havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.

Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l’amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.

Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se’m va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d’una vorera. M’hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l’atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d’esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d’ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d’esport. Ni pel casament d’una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m’hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m’ho pensava, es va sentir una forta sirena d’un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l’havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l’interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l’altre peu. Ja era dins. I ara què? M’estava allà quiet. Una força interior semblava que m’empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m’ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d’explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?

Què us imagineu?