Quina enveja em neix sota la pell al veure amb quina calma sobrevolava la platja. Gairebé no es movia. Anava en qualsevol sentit sense importa-li la direcció del vent. Suaument, procedia el seu descens fins apropar-se a la sorra. Aleshores col.locava les potes en posició de tren d’aterratge i frenava l’impacte brusc amb un aleteig ràpid amb la punteta de les ales.
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar
17 de novembre 2007
Arribaran canvis
Dies han passat d’ençà d’aquell dia. Si no fos per aquell manefla que voltava com una gata en zel...
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.
Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.
Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.
Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.
Potser penses que...
( a arrel de Retrat d’una dama de Henry James)
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
Isabel va arribar a Roma. Aquesta vegada la seva arribada no va ser la d’una ciutat impresionant i magnífica. El seu viatge amb tren li havia servit de repós espiritual i reflexió.
Al sortir de Londres el seu cos estava trasbalsat i els seus pensaments s’allunyaven bastant de la raó i la coherència. Però a mida que avançaven les hores de viatge les seves decisions arribaven a un punt que ni ella mateixa se’n podia baldre,
La seva tornada a Roma era clara i concreta, i només per un propòsit. Deixar de ser Mrs. Osmond. Estava decidida a recuperar Isabel Archer , ho faria, per a ella, per a Ralph. Ara que el seu cosí era mort. Tant de bo se n’hagués adonat abans. Recordava les paraules de Ralph abans de casar-se, i les d’Henrietta i les visites de Gaspar Goodwood, fins i tot de Mrs. Touchet.
Tots l’havien advertida. Pero ella creia, havia cregut en una relació on no importaven els cercles, on no fés falta tenir un nom o una posició. Ara es trobava sola, l’havien manipulat pels seus diners. Pels diners de Ralph. Ara els empraria. Els utilitzaria per a uns propósits més llunyans amb que Mr. Osmond pogués imaginar.
Va entrar a Palazzo Roccanera amb més forces que no es pensava. La criada va fer-li entrega d’una carta que l’estava esperant. Bé_va pensar. El telegrama que va enviar la nit abans de marxar havia arribat a temps.
Mr. Osmond es trobava amb els seus dibuixos. Ella va entrar al seu estudi sense fer salutació. Ja li havia perdut la por. Ja no temia res. Gilbert Osmond va aixecar els ulls vers Isabel.
_ Potser penses que pots entrar! va dir Mr. Osmond fent un esforç per simular la seva sorpresa.
La nostra protagonista es limità a deixar la carta damunt la taula i marxà acte seguit sense importar-li les conseqüencies.
L’esperava a fora un cotxe de lloguer que la duria al convent on es trobava encara Pansy, la seva dolça fillastra. Allà la posaria al dia de la nova situació.
Al vespre arribaria a Florència on passaria unes setmanes a la casa d’il Signorino, on Ralph hi havia passat les temporades fredes de Londres.
Allà escriuria Gaspar Goodwood.
11 de novembre 2007
Flor de taronger
Adés melangiós,
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.
El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.
El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.
Sembla fet a mida
Va arribar a casa amb el temps just per empolainar-se una mica i deixar una nota amb quatre gargots infantils que no es quedaria a casa aquella nit.
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...
Tot això que diuen són falòrnies
La gent s’aglomera a les grans ciutats.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.
L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.
Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.
01 de novembre 2007
M'agrada la patata bullida....
Vaig seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la meva lectura diària de les notícies d’actualitat.
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...
Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.
....
No em "vacil.lis"
No em "vacil.lis",
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.
Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.
I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.
Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.
Duia un braçalet de colors
...
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.
No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!
Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.
No hi ha vidres
NO HI HA VIDRES...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.
_______
De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...
Ara que ho saps....
Blau.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Amb crestes blanques.
Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.
Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.
Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.
L’espera.
En una terrassa mentre escric.
Telèfon.
Sóna.
Ets tu.
Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.
Aquesta setmana sentirem les veus dels nostres cors
8.00h. Diumenge 17 de juny 2007.
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.
8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.
Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)
Molt lentament
Molt lentament escric avui després d’un dia intens de feina. El traç del meu llapis sobre el paper va feixuc malgrat les paraules que em reboten dins el cap intentant sortir amb rapidesa.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.
Una estona per meditar
Qui no ha tastat mai la sensacional empresa transportadora de trens de rodalies?
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.
L'oblit
No em cal escriure llarga estona per dir-te allò que el vent s’emporta ràpidament.
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.
Te’n recordes ara?
Dues frases perdudes
( amb tó d’àvia enfadada ....)
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!
Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!
Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!
Aire fresc
Una força poderosa m’arrosega
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.
L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.
Avui torna a ploure sobre el mar
Tal dia com aquest,
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.
El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.
Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.
Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.
En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.
Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.
Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)