Negre nit. Fosc i humit. Passen de les 12 i ella ja dorm, per fi. Avui li
ha costat. Sense fer ni un soroll, l’homenet petit i esquifit surt de casa i s’encamina
lentament fins al magatzem. Allà hi té les eines. Totes desordenades, però li
és igual. Sap perfectament on té la que més necessita. Tot i que no sempre l’agafa.
Amb l’eina recolzada a les espatlles es dirigeix cap al seu objectiu. No
serà fàcil arribar-hi. S’endinsa dins el gruix fosc del bosc, travessant
matolls i intentant esquivar els esbarzers. La negror de la nit no ajuda a identificar
les branques punxents. Per sort ara no plou, però el xep-xep que sent dels seus
propis peus el fa arronsar les celles i la cara de fàstic del fang que ja se li
escola per dins les sabates. Un crit d’au nocturna li fa caure l’eina a terra.
A les palpentes, empastifant-se ara també les mans recull l’estri pesant i segueix
el camí fosc com pot.
De mica en mica s’acosta al seu destí. Amb les mans brutes ho toca com si
acariciés un cos suau. Pensa, ella dorm ara...
Amb l’eina comença a picar. Està molt dur. Aquí hi ha moltes capes, renega. Almenys
que pugui fer una bona esquerda. Hores i hores picant. El polsim blanc que cau
se li fica pels ulls i les orelles. El petit homenet exhaust ho deixa córrer,
almenys per avui. Ha aconseguit fer una esquerda de 5 centímetres d’ample de
dalt a baix. Però no aconsegueix veure res encara.
Mentre descansa s’adona que ja comença a sortir el sol i s’afanya a tornar.
Ella està a punt de despertar-se.
Arriba que just s’aixeca. Ho intenta almenys. Sempre li han costat les
matinades.
Durant el dia l’observa sense dir res. Haurà notat alguna cosa? Li segueix
les passes per tot arreu, tot i que hi ha moments que no és fàcil. Ella camina
sempre ràpidament d’un cantó a l’altre i no s’atura ni un moment.
La nit següent l’homenet fa el mateix. Fa una altra esquerda per l’altre
costat. Aquesta vegada l’ha pogut fer de quasi 10 centímetres. Torna content i
espera els resultats. Ell no ho ha explicat a ningú. És el seu petit secret.
L’endemà observa de nou. Ella amunt i avall sense parar. Pateix, perquè de vegades veu li costa respirar i agafar
aire. Però la segueix mirant. No sembla que noti res. No s’ha adonat de les seves
excursions nocturnes. Ni tan sols s’ha adonat que el seu fidel company se la mira
embovat tot el dia.
Al vespre al arribar a casa. Sense
ganes de fer sopar ni res, recullen el poc que han embrutat de la cuina i l’homenet
s’adona que ella l’està mirant, quasi com si fos la primera vegada que es veiessin. Li somriu, li agafa de les mans i l’abraça fortament. L’homenet
quasi no li nota el cor de tant fluix que li batega. Però sap que encara queda
algun batec.
Aquella nit no surt. Es queda abraçat a ella com si fos un nen petit. Dorm
tan profundament, que fins l’endemà al matí al despertar, ella ja no hi és. No s’ho
pot creure. Ja la tenia, ja era seva altre cop. Ja l’havia recuperat. I en el
silenci l’ha tornat a perdre.
----
Aquest cop el magatzem, vist de dia, té un aspecte encara més patètic que
de nit. Totes les restes de fang enganxades a les eines. Tot el desordre. Tota
la part visible que quedava dissimulada de nit ara es fa més evident i penosa.
No té masses ganes de reprendre les seves tasques misterioses, però tot i
així decideix veure en quin estat es troben sota la claror del sol.
No és d’estranyar que el camí fet a les fosques li costés tant. Ja es veu que
el recorregut que seguia cada nit tenia molts més esbarzers que els que li semblava
als seus ulls. Ara entén perque el seu cos és ple de tantes ferides i esgarrapades.
En arribar altre cop al seu destí, es deixa caure al terra sense poder dir
ni mitja paraula. Els seus ulls no donen crèdit del què veuen. Amb la llum del
sol es pot veure bé el forat de tota la feina que ha fet fins ara. Però...algú
ha tapat amb ciment les dues esquerdes que ell havia fet.
Ressegueix amb un dit la marca de ciment. La tristor s’apodera molt
ràpidament d’aquest pobre homenet esquifit. Però com un gos mullat, s’espolsa amb força i marxa
saltant per damunt de tots els matolls.
Mentre corre pel bosc no pot deixar de pensar en ella. La vol veure altre cop,
la vol abraçar de nou i vol fer el que sigui per aconseguir-ho. Perdre-la
aquell matí i descobrir que algú ha sabotejat el seu secret ja és massa.
Ha estat tot el dia aquí i allà, parlant amb uns i parlant amb altres. El
pobre esquifit en porta una de cap. Això si, al migdia, com sempre ha fet, la
va a veure. Allà està ella. Apagada i enfeinada sense veure més enllà. Per un
moment l’homenet sembla que es fa enrere, però si ell no ho fa, no ho farà
ningú. Ara només ha d’esperar que sigui negre nit altre cop.
----
Ella ja dorm. Aquesta vegada encara li ha costat més que altres dies. Ha
donat mil voltes fins que no ha caigut en el son. L’homenet ha esperat fent-se l’adormit
tota l’estona a punt de perdre els nervis. Però ja és fora. Fa molt fred.
Camina ràpid. Té molt poc temps. És ara o mai.
Arriba fins a un encreuament de la carretera. Allà està. Perfecte. Encara
com hi ha algú encara que compleix. S’hi puja i engega. Mai ha conduit un monstre
com aquest. Sort que és lluny de qualsevol lloc perquè el soroll que fa és
estrepitós.
Aquest cop passa per damunt dels esbarzers
aixafant-los tots. Ja hi és. És just
al davant. S’ho queda mirant amb desafiament. Ara sí que sí. Clava el monstre a
terra i acciona les palanques. Un gran braç de grua amb una gran bola de
formigó comença a pendular d’un costat a l’altre. Una, dues, tres i la bola s’estavella
contra el mur. Ja no calen esquerdes, ja ningú gosarà tapar-les. Desclava el
monstre i maniobra per l’altre costat. Una, dues, tres i altre cop el pèndul de
formigó enderroca tot el que troba al seu davant.
Ja està. Fet.
Un cop a casa es fica al llit. Ella encara dorm. Sembla tranquil·la. Veurem
demà com s’aixeca. L’homenet esquifit se sent molt gran ara mateix i s’ajeu al
seu costat contemplant-la a ella fins a adormir-se.
----
Al matí de dissabte, dia de festa, en principi, l’homenet es desperta abans
que ella. No se sap mai si ella marxarà matinera. Bona senyal que encara és al
llit. Però l’homenet no pot esperar. Silenciosament
li envia una abraçada amb els ulls i cuita pel mig del bosc. Vol veure de dia
la seva obra de nit.
Veu el rastre que ha deixat el monstre. Com si hagués passat un dinosaure
deixant petjades pel bosc. Amb prou feines queden esbarzers. Tot el que eren
matolls espesos, ara són branques aixafades.
A mida que es va acostant, l’ambient és irrespirable. Una gran boira de
pols ocupa tot aquell espai. No es pot avançar ni veure res. No es pot saber si
hi ha alguna cosa darrere d’aquell fum.
Un silenci sepulcral acompanya aquella boira espessa. Pot trigar dies a
desaparèixer. L’homenet pensa en ella. Encara deu dormir. Però tampoc pot fer
res encara. Haurà d’esperar que la pols s’esvaeixi per saber què ha passat.
Sense pressa torna cap a casa. Ella reposa.