No sé

No sé si plou o ploro,
no sé si encerto, si enyoro, si emprenc un camí ple de pedres...
no sé com he arribat fins aquí dalt, o baix...
no sé...

Torno a començar un nou viatge. Sense molta gent que estimo. He tallat un cordó que tenia un fort nus i ara em sento com un satèl-lit disparat fòra d'òrbita.

Sé que puc jo sola
però a vegades penso: per què?
Mil veuetes em responen i totes tenen raó...
La raó...
doncs sí, sembla que tenia raó en dir que no cal escoltar la raó. Però clar per dir això ja va fer un raonament...

Bé,
la velocitat del meteorit és tan forta que no sé si m'emportaré tot per davant o em deixaré alguna cosa pel camí.
El cas és que en el nucli més intern hi porto tot un món de rialles, abraçades, amor i cançons que no penso deixar escapar mai de qualsevol òrbita i no sé si mai la podré tornar a emprendre.

Tant de bo...

Avui t'he vist marxar

Avui t’he vist marxar. Els teus passos avançaven lentament sense aturar-se i jo et mirava dissimulant la meva petita tristesa. Una veueta en el meu interior feia crits per acostar-se a tu. Però tu eres cada vegada més lluny. Ja eres al capdavall de l’escala.
Em parlaves, te’n reies de mi. Jo com sempre, tartamudejant intentant ser com sóc sense gaire èxit. Tot i que menys que altres vegades(tot s’ha de dir).
Al cap de ben poc he marxat jo. Que potser encara eres per allà? La meva mirada et buscava per tots els racons del carrer, però no en quedava ni rastre. Cap indici de la teva presència.
He continuat el meu camí intentant somriure. No ha estat difícil. El record de les estones compartides alegren a qualsevol.
Al arribar a casa he escrit. He escrit com tu ets. Això és fàcil. És com jo sóc. Com jo respiro. Com m’agrada. Una conjunció de paraules i oxigen. Un aire que m’envolta a tota hora. Igual que tu. Omplint-me de paraules que arriben més enllà. Allà on les mans no arriben i no ho pots tocar. Allà on l’aire sempre és fresc i calent alhora. Retrobar el que em flueix per la sang i em transpira per la pell. El que vol sortir de mi només per airejar-se però sense que el deixi esvanir-se del tot, ja que l’efecte que em produeix em reneix i em carrega de nous pensaments. On estàs tu, bàsicament. Un tu que és un jo. Un jo que sóc tu. I tu que m’ensenyes i jo que n’aprenc.

L'ESPANTAOCELLS

US PROPOSO UN JOC!! EL JOC DE PARAULES

DONEU-ME UNA LLISTA DE PARAULES I/O FRASES, I JO CONTINUARÉ AQUEST RELAT INTRODUÏNT-LES.

NOMÉS CAL QUE LES ESCRIVIU DEIXANT UN COMENTARI.

Paraules proposades 1:

amor, tristesa, sol·litut, vellesa, fortuna, graciós, sinceritat, fidelitat, fe, espantaocells, pedra, ramon,jo,tú, som,

paperera, res, què vols que et digui?, rialla, presó, barrots, gris, lluna, tormenta...

En vols més???has tingut sort!!! juguem-hi!!!

En ramon feia hores que caminava sense rumb seguint un rastre desconegut. El ritme dels seus passos era feixuc i lent, I tot I pensar que pogués tenir un dia gris I trist, en els seus llavis es dibuixava una llarga rialla d’orella a orella. Qui sap si era alegria, felicitat, cinisme o bé recordava algun acudit explicat a la feina. El cas és que paxim paxam anava recorrent el camí fangós I xop que la darrera tormenta li havia deixat.

En Ramon era un home de 50 anys. Vidu de poc temps després de casar-se I no tenia cap fill. Ja li faltava ben poc per la prejubilació I l’única família que tenia era la seva germana I els seus nebots. Mai havia volgut tornar a casar-se. Deia que l’amor de veritat només es viu una vegada.

Seguint amb aquest posat graciós anava mirant els aparadors de les botigues que s’anava trobant. N’hi havia de tota mena. De roba, de coses de cuina, de joguines…sense adonar-se s’havia ficat ben bé en un carrer comercial.

No és que li agradessin gaire les zones comercials. Sempre abarrotades de gent comprant i gastant-se una fortuna en coses cursis. Tampoc li agradaven les dependentes quasi sempre estrangeres que no entenen mai del que t’estan venent. Però vaja. Ja que estava allà, aprofitaria per fer una visita a algú especial.

Com si fos cosa de la lluna, en Ramon es dirigia com imnotitzat fins a una petita llibreria que encara subsistia als gegants comercials. El somriure que duia encara es va fer més gran a mida que s’acostava. Amb els ulls mig en blanc obria la porta de l’entrada I anava tot dret fins a una prestatgeria de llibres. El seu braç va anar directe a cercar el lloc exacte on es trobava el que buscava. I en efecte, entre les seves mans tenia de nou el seu llibre més estimat, l’Espantaocells. No era un llibre infantil encara que pel seu títol ho podia semblar. Era una novel.la d’un home solitari que es feia dir espantaocells. Sempre li havia agradat molt aquest personatge amb cos I cervell de palla. Reia, perque de vegades, se sentia com si fos ell.

El llibre no l’havia comprat mai. Sempre el deixava intacte després de fullejar-lo I llegir-ne troços. Preferia tornar a la llibreria tantes vegades com pogués. Fa temps va tenir un gran disgust perque el llibre es va esgotar I va haver de demanar d’encarregar-lo. Però mai el va comprar.

Amb el llibre ben agafat anava a asseure’s en una butaca d’un racó de la llibreria. Des d’allà es veia el despatxet de la senyora mestressa que ben concentrada escrivia en el seu ordinador. El despatxet es trobava a dalt l’altell I tenia una finestreta per on la mestressa podia veure tota la botiga des de l’entrada.

La mestressa era una dona jove d’uns 30 anys. Havia heredat la botiga del seu pare I havia estudiat filologia catalana. Era una dona molt bonica, rossa amb els cabells ondulats.

En Ramon sempre se la mirava de cua d’ull. Era el seu secret. La jove mestressa era el motiu de la seva visita a la llibreria. L’espantaocells va ser el llibre que fullejava el dia que la veure per primera vegada. Es va quedar amb el llibre agafat ben fort dins la mà mirant-se estupefacte la jove de cabells ondulats. Va reaccionar d’un sobresalt quan la dependenta li va preguntar si estava bé. __si, si…__va dir. No podia deixar de mirar-la. Era igual que la seva dona.

Va obrir el llibre per qualsevol lloc. Tant era. Se’l sabia tot de memòria.

…“ en vols més? és clar que si! Sempre en vull més, mai en tinc prou, una vegada rere l’altre et seguiré demanant més I més I més. No deixaré que la sol.litud desenvolupi una dura I freda pedra. Li tallaré els barrots un a un I sortirà volant tota la tristesa que es tanca en una presó fosca...”

Es llegia el llibre gairebé amb els ulls tancats. Pel voltant de les parpelles es marcaven els símbols d’una vellesa accelerada. Anys i anys llegint el mateix llibre gairebé totes les tardes de dissabte. Assegut amb fidelitat a la butaca que cada anys estrenava una funda nova.

…”Què vols que et digui? Les paraules no són res. Només omplen l’espai i el paper. Segueixen una fe sense sentit. Que ningú espera, ni escolta. Ni entén. Un garbuix de frases inexplicables. Incoherents. Envolicades en un aire de sinceritat falsa. Som tú, jo, i…”

De cop, va aixecar els ulls sobtadament. La jove mestressa discutia fort en una conversa telefònica. Semblava molt alterada. Es podia sentir la seva veu fins ara dolça, en un to punyent, fins i tot podríem dir agressiu. Els gestos de la mestressa eren ràpids i mostraven el seu enuig clarament. “Has tingut sort!!”…” Vinga juguem-hi!!”…Son les úniques frases que va entendre amb claredat. Amb qui deuria parlar?

En Ramon mantenia el llibre alçat com si encara el llegís. Però la seva mirada estava ben pendent de qualsevol moviment provinent de l’altell de la botiga. Per molt que si esforcés, no podia entendre cap de les paraules de la noia. Els sorrolls de fons de l’ambient de botiga eren massa propers i era impossible entendre res.

La mestressa continuava la seva conversa que ara prenia un caire de preocupació. El seu tó de veu era més baix, però no per això era més tranquil. S’havia aixecat bruscament tirant la paperera per terra. Tot de papers arrugats formaven una catifa als peus de la dona. Ella però no va fer cap gest per recollir-los. Escoltava el seu interlocutor amb la mirada fixe ara en silenci.