Quan no et veig...

Va arribar corrent i va tirar la bossa damunt del sofà. Esbufegant i amb gotes de suor regalimant-li per la cara es va asseure en el primer lloc que va trobar i em va mirar amb una cara que semblava que l’hagués atropellat un tren.
Què t’ha passat?_li vaig dir una mica espantat. Els seus ulls se li desorbitaven del tal manera que em feia pensar que no hi era tota.
Res, no m’ha passat res_ Seguia amb una respiració forçada a punt de l’atac d’asma. Jo me la mirava incrèdul i les meves celles estaven tant arquejades que semblaven dos símbols interrogants a punt de saltar.
Bé_vaig continuar. Alguna cosa et deu haver passat perque arribis d’aquesta manera? t’han atracat pel carrer? t’han fet fora del feina? t’ha tocat la grossa?
Ella anava dient que no amb el cap a cada pregunta que li feia. La respiració ja se li havia calmat força i el color de la cara ja era més normal. Però seguia sense explicar-se.
Em vaig aixecar de la meva butaca i em vaig quedar dret davant la finestra. A fora es veia un carrer polsegós, cotxes passar i al fons un parc infantil. Res que m’interesés. Em vaig girar vers ella. No podia deixar de mirar-la. No l’havia vist mai en aquest estat. Semblava embogida. Jo no sabia si preocupar-me o despreocupar-me. I ella seguia allà mig encongida com en estat de xoc.
És tard. Marxo_ va dir.
Vaig notar un aire fred que m’entrava cap a l’interior de la gola. No sabia si tancar la boca o deixar-la oberta per si sortia alguna paraula. Les meves parpelles anaven a una velocitat més ràpida del costum i els interrogants de la meva cara ja havíen fet el salt de trampolí.
Com? te’n vas? Però si encara no m’has explicat el que t’ha passat? Jo, de veritat, que no us entenc. A vosaltres, les dones, us agafa cada rampell que es per matar-vos. Ara, quan et veig així penso que t’has tornat boja i quan no et veig...vés a saber si li està tocant a un altre la teva bogeria.
No va deixar que acabés el meu discurs contra les dones. Va agafar la bossa del sofà i va marxar tant o més ràpid del que va arribar. Vaig sentir com baixava les escales. No agafava mai l’ascensor. Sempre deia que l’únic esport que tenia temps de fer era pujar i baixar les escales del meu pis. I no massa en feia d’esport. Perque gairabé no parava per casa. De fet em va sorprendre molt que vingués aquell tarda. Era dissabte, i els dissabtes sempre se’ls passava fora. I els diumenges. Sempre deia que estava amb les amigues amunt i avall. I entre setmana estava a Barcelona al pis d’estudiants que compartia. En definitiva, no es deixava veure gaire.

Al cap d’unes hores, em va trucar. També va ser molt misteriós. Va dir no sé què del cotxe i d’unes coses que duia al maleter. Li vaig seguir la veta una estona a veure si esbrinava alguna cosa.
A quina hora vindràs?_ li vaig preguntar. Va eludir la resposta amb arguments de poca convicció. Em vaig adonar de seguida de que aquella nit tampoc vindria a casa.
No m’esperis_ em va dir. Tornaré de matinada.
I una merda!_vaig pensar. Vaig penjar el telèfon i vaig començar a donar unes quantes voltes pel pis. No era gaire gran, però tenia una bonica galeria omplerta de dalt a baix de plantes tropicals. No em pregunteu perquè, però sempre m’havíen atret les plantes de fulles enormes.
Enrabiat i amb els pensaments fets una pilota vaig sortir de casa. Amb una sola destinació: ella.

Vaig deixar la moto aparcada davant del cafè. Del seu cafè.
On és_ li vaig preguntar a l’amo. El pobre home va arronsar les espatlles.
Ja fa estona que ha marxat_ va dir_ Semblava nerviosa.

Al carrer em vaig quedar aturat. Pensatiu. No sabia cap a on tirar. Se’m va acudir arribar-me fins al port. De vegades hi havíem anat.
Ja ben aprop del moll, vaig veure el seu cotxe mal aparcat damunt d’una vorera. M’hi vaig acostar. Les portes estaven tancades i no es veia res anormal. O si? em va cridar l’atenció la porta del maleter. Hi havia unes ditades blanques damunt del color fosc del cotxe. Semblava com pols de talc o similar. Vaig intentar obrir, però estava tancat.
Vaig començar a donar voltes per allà els voltants. Pel terra vaig veure més taques blanques. Aquest cop eren trepitjades amb unes sabatilles d’esport. Es veia bé la forma de la sola. Eren d’ella segur. No anava mai amb sabates. Sempre sabatilles d’esport. Ni pel casament d’una cosina seva es va posar una altra cosa.
Vaig anar seguint el rastre fins arribar a una nau. La porta metàl.lica era immensa i estava tancada. Obviament. No em podia esperar una altra cosa. Però al acostar-m’hi més, vaig veure la porteta petita. Aquelles portes petites i estretes on només hi passa una persona i quasi de costat. Estava entreoberta. Em vaig quedar en blanc. Em sembla que hagués preferit que estés tancada. Així no hagués tingut el dubte de si entrar o no.
Mentre m’ho pensava, es va sentir una forta sirena d’un vaixell. Quin susto em fa fotre, el mal parit. Vaig fer un bot que quasi em tomba. I al girar-me per entrar, em vaig emportar un altre ensurt. La porteta, estava completament oberta! Algú l’havia obert mentre jo em mirava el vaixell dels pebrots. Em vaig quedar glaçat.
A l’interior no es veia res. Tot fosc. Vinga_em vaig dir. Entra. I així ho vaig fer. Vaig passar un peu per damunt del marc de la porteta i, encara dubtant, vaig aconseguir ficar-hi també l’altre peu. Ja era dins. I ara què? M’estava allà quiet. Una força interior semblava que m’empenyia a avançar, però el meu cos no responia. La sirena del vaixell va tornar a sonar i el seu so va ressonar fins ben al fons de la nau. Ja em cagava en tot i a punt de sortir que es van obrir les llums de la nau. Un munt de fluorescents pampalluguejaven fins a tenir una il.luminària horrorosament blanca. Els meus ulls volien tancar-se i van trigar uns segons a acostumar-se a tanta claror.
Llavors ho vaig veure. Tot. No m’ho podia creure. El meu cos volia desplomar-se al terra. Volia fugir. El que hi havia davant dels meus ulls...era...com us ho diria...difícil d’explicar. Sabeu què vull dir, oi.? Us ho imagineu?

Què us imagineu?

Ja hi tornem, és Nadal i no tinc mitjons. La meva llista és llarga, a veure si cau alguna cosa...

Una habitació. Un llit. L’home es remou i es gira cap un costat. Un lleuger tic nerviós li fa bellugar un dit del peu . El sol de migdia li toca la cara i ell fa una ganyota. Es regira de nou. Se senten uns crits llunyans:“que te he dicho mil veces que no me dejes aqui tu cosas! Que me tienes harta...”. ”Ja hi tornem amb els veïns, òstia!”diu ell. Es tapa el cap amb el coixí. Alguna cosa cau. S’aixeca d’un sobresalt. ”Òstia amb el gat!”. Li tira el coixí. El gat fuig i l’home riu. S’acosta a la finestra. De lluny es veu una decoració nadalenca. Va cap a la dutxa. El baf de l’aigua calenta entela el mirall i ell fa un dibuixet amb el dit. De nou a l’habitació es vesteix. Obre un calaix i remena la roba. Suspira “ és Nadal i no tinc mitjons”. A la cuina hi ha el cossi de la roba per plegar i rebusca . De pas obre la nevera i beu un glop de llet. Està sol i beu directe de l’ampolla. Li crida l’atenció un paper de damunt la taula. Ganyota. Li toca anar a comprar. La llista és molt llarga. Se’n torna a l’habitació sense agafar el paper.
Tot empolainat surt al carrer. Mira el rellotge. Tres quarts d’una. “ Merda” renega. Agafa el mòbil. “hola preciosa, he tingut un matí molt liat a la feina. Arribaré uns vint minuts tard”. Es fica a la boca del metro. Als torniquets de la Pl. Catalunya per agafar la linea verda hi ha una gran cua per passar la tarja. Espera el seu torn. Dins el metro tothom va apretat. Pel passadís d’enllaç, la gent amb presses li dóna empentes. L’home se’ls mira impassible i segueix al seu ritme pausat. Al baixar les escales de l’estació de tren veu una noia davant seu. Té les cames boniques. Porta una faldilla negra i un mocador hippy fent de cinturó. A la mà porta una carpeta de la uni. Ell l’avança i li somriu. Ella li respon el somriure. Ell s’hi acosta i encenten una conversa. Caminen per l’andana. De cop ell cau.”òstia!”Es mira els peus de la noia. Són petits. Les papers de la uni s’escampen per terra. Ella els recull rient. L’home s’aixeca. Continuen caminant. El tren d’ella arriba. Pugen tots dos. La conversa continua. Moltes rialles. algunes carícies. L’home mira l’hora. Dos quarts de dues. Baixen a Canet. Arriben a la platja i sóna el mòbil d’ell. “hola preciosa, estic aturat al tren dins un túnel...”. Es gira de cop tot sobresaltat. Lluny al passeig marítim hi ha una dona parlant pel mòbil mirant-se’l.

sota pedres mil.lenàries

Va declinar aquella invitació insistent sense dubtar-ne ni un segon. No es volia acarar a aquell personatge historiogràfic d’olor a naftalina tota la nit. El sol fet d’haver de seguir una conversa sense interès li esgarrifava la pell de dalt a baix. Així doncs va optar per fer nit al bosc com un pobre paupèrrim.
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...

Flor de taronger

Adés melangiós,
s’asseia damunt l’herba molla.
En aquell jardí real, sota una flor de taronger,
aquell faulista genovès,
vil i llunàtic,
es disposava als seus escrits homèrics.
Eloqüent,embadalia fins a l’ànim més arrelat.

El seu personatge ple de lirisme i mots obsolets, transtornava al primer pallús de la cantonada amb històries inconexes.
En aquella ocasió relatava hàbilment com un pobre fuster esdevenia dia rere dia en el fuster de la reialesa.
Describia aquell homenet amb el seu mall acabant una taula de banús per al
rei.
Orgullós s’asseia a beure del seu càntir.Il.luminat amb una nimbe per la contemplació de la seva petita creació.

El faulista ja sadoll de paraules desdeia la idea d’escriure més i optava per observar el
lent
avançar
del taronger.

Sembla fet a mida

Va arribar a casa amb el temps just per empolainar-se una mica i deixar una nota amb quatre gargots infantils que no es quedaria a casa aquella nit.
Va arribar al Paral.lel força aviat. Disposava de llarga estona per observar la parentela que anava al teatre. Afició que duia a terme discretament.
Es mirava les senyores guarnides amb les seves millors quincalles i vestides amb incrustacions de nacre. Caminàven acompanyades pels seus cavallers tanoques sense donar l’abast de salutacions educades a la societat fastuosa.
Impassible, contemplava aquella actuació pròpia d’una opereta amb actors caminant de biaix.
No discrepava del seu entorn. Li semblava fet a mida.
Ell, d’un aspecte i valors diferents, potser ja amb un cutis una mica raspós, s’acollia a l’alternativa d’un teatre semàntic de longevitat imparable.
O almenys així ho desitjava.
...

Tot això que diuen són falòrnies

La gent s’aglomera a les grans ciutats.
Endinsant-se en un bosc gris de barres de ferro.
Capbussats en un cicle letàrgic i continu de rutina i estrés .
S’afil.lia a un partit polític per esbombar secrets mentiders.
Per reblir els forats i els buits d’altra gent embrancada en creacions antinaturals, factícies. Integrament artificilas i genuïnament hivernals.
Amb l’únic destí que objectar el que la natura ens dóna.

L’atleta, àgil i venturós, avança sota l’embat del vent viciat.
“ Tot això que diuen són falòrnies”pensa.
Il.lès, arriba fins al capdevall.
On els arbres veritables s’inclinen remorosos.

Sota pàmpols, jeu raquitic.
Golafre de bolets i vida.
Oblida els panarres i entreu conclusions de densitats etèries.

M'agrada la patata bullida....

Vaig seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la meva lectura diària de les notícies d’actualitat.
La veu de “pito” de la senyora em ressonava punyentment dins el meu cap destorbant-me clarament.
A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs em trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.

El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit.
El diàleg, perdó, el monòleg a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar.
-” M’agrada la patata bullida, m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!”-
El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...

Vaig intentar diverses vegades concentrar-me en l’article que tenia al meu davant.
Finalment vaig desistir, vaig pagar el meu cafè i em vaig dirigir a la meva bicicleta per anar a fer unes compres.

....

No em "vacil.lis"

No em "vacil.lis",
que quan et veig que t’arrossegues amb un llast discretament,
m’impulsa un desfici de vivència incert.
acluco l’instant dels records
i observo la imatge d’uns avets pendent de podar.

Amable, però,
assajo amb el ritme dels teus passos.
Fins que m’afeixuga la inquietud.

I,
ja desolat,
davallo ferm fins a una nova fita.
On la tristor s’ha esvanit i ha mudat de casa.

Ara,
magre i eixut,
no importa.
Seguiré la nova ratxa com un ral.li.

Duia un braçalet de colors

...

Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.


No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.

Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!

Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.

No hi ha vidres

NO HI HA VIDRES...



Una paret llisa i dura.
De tacte fred.
Hermètic.
No deixa passar llum,
ni aire,
ni líquid,
ni so.
Tancat dins un búnquer.
Empresonat.
Separat dels altres.
I els altres de tu.
Ningú no gosa entrar.
Ni tu sortir.
Un taüt en vida.

_______


De columna a columna, una cortina d’aire separava els límits de la casa.
Un sostre de palla en forma de caputxa.
Un terra d’estores de colors, amb coixins.
Sense parets, ni habitacions.
La cuina es troba en uns brases davant la casa, al terra, envoltades d’unes pedres rodones.
Els banys són en un clar del bosc on el riu hi passa tranquil i unes roques formes com una banyera...

Ara que ho saps....

Blau.
Amb crestes blanques.

Líquid.
Amb un suau moviment oscil.lant d’un cantó a l’altre.
De vegades fort.

Calma.
Interior.
No deixaré que ningú la destorbi.

Les ratlles del jersei d’un mariner.
Blanques i vermelles.
També negres o blaves.
Algun verd.

L’espera.
En una terrassa mentre escric.

Telèfon.
Sóna.
Ets tu.

Conversa.
Llarga.
De l’arrel a les puntes passant per diferents colors.

Aquesta setmana sentirem les veus dels nostres cors

8.00h. Diumenge 17 de juny 2007.
Maria, 14 anys. Es lleva. Té son però tot i així s’aixeca d’un cop al recordar l’activitat d’avui Els nervis han començat aflorir i la nyonya del diumenge s’haurà d’esperar a un altre dia. Es dutxa i es posa la roba que anit va estar hores escollint per posar-se. La mare quan va a despertar-la la troba ja quasi vestida. Va a la cuina a esmorçar una mica. No té gana però la mare l'obliga a menjar. Un got de llet amb cacao i unes galetes. Mira l'hora. Ja s'aixeca, la mare diu que s'esperi. Està inquieta. Ha quedat amb les amigues per anar juntes.

8'45. Ainhoa. 13 anys. La mare porta una estona cridant-la per que es llevi. Remuga ( "perquè fan això en diumenge!"). La seva ment comença a treballar. Just ella té una part important. El seu germà petit se li tira a sobre ( deixa'm! ). Es vesteix amb qualsevol cosa. Mig despentinada obre la porta de casa. La mare li dóna un entrepà que es menja mentre baixa les escales. Ja l'esperen a baix.

Laura. 14 anys. La seva germana petita ja l'ha despertat fa estona. No sap què posar-se. Està molt nerviosa. El seu primer nòvio la vindrà a veure. Comença a treure roba de l'armari. La que no vol la deixa tirada damunt del llit de qualsevol manera. La seva germana se'n riu ( _vindrà el teu nòvio....vindrà el teu..._Fuig!!! ) Vermella com un tomàquet.
Truquen al timbre. Són la Maria i l'Ainhoa( marxo!! ens veurem allà...!) . Histèriques van cap a la Pl. Balmes. Comencen a veure tothom. Està ple de gent. Saluden, riuen, criden...
Es parlen amb els ulls ( avui cantaran les veus dels nostres cors....)

Molt lentament

Molt lentament escric avui després d’un dia intens de feina. El traç del meu llapis sobre el paper va feixuc malgrat les paraules que em reboten dins el cap intentant sortir amb rapidesa.
La ment va ràpida i no em dóna temps a plasmar tot el que d’ella en surt.
Però vaig fent i a poc a poc ordeno els meus pensaments. Posant-los en la meva línea. Que és la que m’agrada, la que em senta bé i en recullo el resultat.
Ara després d’una estona, sento que les meves idees han seguit el camí que jo he marcat.
Mica en mica el meu escrit va prenent forma. Ara de poema, ara de narració, ara del que sigui.
Però sempre dins el tarannà que jo vull.

Una estona per meditar

Qui no ha tastat mai la sensacional empresa transportadora de trens de rodalies?
Si agafes la línia de Sant Vicenç de Calders pel camí de les platges, tindràs una bona oportunitat per descobrir les avantatges que t’ofereixen.
Com ara : un paisatge magnífic que pots observar detingudament durant llarga espera mentre el tren està aturat en algun punt del recorregut...veuràs uns magífics camps de carxofes a l’alçada del Prat...i pots realitzar un estudi complet de l’evolució de les obres de l’Ave.
A l’interior dels vagons pots fixar-te en els petits detalls, com per exemple quantes closques de pipes han deixat en les raixetes de l’aire acondicionat o la graciosa i bonica capseta negra que pots trobar sota d’un seient on posa “ no tocar conté raticida”.
En algunes ocasions pots optar per llegir. Segons com avances força capítols. Aquest punt és força interessant per als estudiants que poden aprofitar els seus apunts.
O escriure, com el present escrit.
Si véns cansat pots dormir recolzat al comodíssim seient. El sorollet del motor sóna com un agradable traqueteig que fa agafar la son.
I si no tens res més a fer, disposes d’una estona per meditar. Bona. Reflexiones sobre la vida i trobes solucions a problemes.
De veritat t’aconsello un bon passeig en tren de rodalies. Es força gratificant si ets una persona tranquila.
En canvi, però, no és apte per a persones amb problemes d’estrés.

L'oblit

No em cal escriure llarga estona per dir-te allò que el vent s’emporta ràpidament.
Recordes “ el més essencial és invisible als ulls” ?
Ai...l’oblit...
l’oblit de l’essencial, l’oblit de l’amor pur.

Te’n recordes ara?

Dues frases perdudes

( amb tó d’àvia enfadada ....)

Lo desordre....??!!!
Sapigues?
Abans, quan jo era joveneta,
no se perdien les coses!
Abans,
tot se guardava!
La roba de naixement, la roba de la comunió...
per si mai ho haugueres de menester!

Abans , les coses eren d’una altriga manera!.
La fruita..., la fruita tenia un altre gust.
Lo pa,... també.
No com ara ...
I la canalla..., verge santa la canalla!
abans eren més educats,
i nèts!
Quan jo era una nena me ficaven dins una gibrella ben grossa i me fregaven ben fort,
fins i tot darrere les aurelles!
per que l’ondemà matí, a l’escola, si me trobariguen les aurelles brutes pel darrere, me feien tornar cap a casa!
Ara.. ara... valgui més no mirare gaire!

Perdre aquell paperet...!
quina barbaritat!
dues frases perdudes com si res!I
no te pensigues que se nan preocupat gaire!
se ne posen dues de noves i ja està.
Apa, a gastar!
Com los mitjons. Si se trobariguen un foradet, enlloc de sorgir-lo, se ne compren uns altrigues! Quina manera de gastar los cèntims!
Amb lo que costen de guanyar!
Ai ...lo jovent d’avui dia...
No sé pas on nos nanirem a parar!

Aire fresc

Una força poderosa m’arrosega
dia a dia
exprimint-me els sentits i el cos.

L’ambient està viciat,
m’ofega.
Em cal aire fresc i m’urgeix.
Ja quasi no puc donar un pas més
sense l’oxígen que em falta.
Encara sóc massa jove
per quedar-me quiet reservant les energies.
En canvi la por i el dubte no m’afavoreixen
i fan lent el caminar.
Es fa molt feixuc.
Però vaig fent.
Costi el que costi,
passi el que passi,
renovaré l’interior dels meus pulmons
i em rejoveniré
malgrat la corrent contrària.

Avui torna a ploure sobre el mar

Tal dia com aquest,
em permeto tornar a buscar la teva ànima.
On dins la tranquila soledat
emergeixen els pensaments més recòndits.

El fort vent juga amb les onades
que intenten saltar els esculls,
i milers d’espurnes blanques surten volant en totes direccions.

Des de la finestra
observo
les gavines arraulides a la platja,
buscant un trosset de sorra calenta.

Retorno al meu escriptori.
Les paraules que deixo són l’unic contacte amb el so que escolto.
Com si hi posés lletra.
I entre paraula i paraula
vaig mirant el mar.
No fos cas que el perdés de vista.

En la conjunció de so, paraules , vent, mar...
noto una forta tivantor a la pell del cor,
i tinc fred
i tota una àurea de melangia m’envolta.

Avui torna a ploure sobre el mar,
però el mar no arriba allà on ets tu.
Així doncs esperaré que les muntanyes s’apropin
i les fulles dels arbres entonin
el tral.lareig de les teves cançons.


Demà, però, si fa bon dia,
tornaran els amics i la rutina.
I la càlida companyia amagarà de nou els recòndits pensaments.

avui les gavines estan prenent el sol

Un matí de dolça son
en un dia d’hivern assollellat,
m’aixeco del llit
a pas ben lent.
Deixant la dutxa per més tard surto al porxo a mirar el cel.
Net, blau i polit.
L’ambient és fresc,
però el sol escalfa,
i un passeig em convida arribar fins al mar.

S’han acabat les estones de parasol, de banys refrescants i castells de sorra.
L’aigua ara resta calmada
després de tanta agitació.
Només unes lleugeres ones empeses per una suau brisa,
la distreuen de la monòtona
quietud.

Pel passeig marítim observo l’hortitzó.
Una línia finament perfilada ens marca la curva del món.
Un trasatlàntic trenca la línia mostrant la seva majestuosa silueta en alta mar.
A la terra en canvi,
avui les gavines estan prenent el sol damunt la sorra de la platja deserta.
M’assec amb elles a distància.
No les voldria destorbar.
Mica en mica, recomfortat amb l’escalforeta del terra
noto el pès dels ulls al damunt meu.
I ben arraulit m’he quedat clapat
sense dir-vos cap missatge
que aquesta simple descripció del meu matí predilecte