No sé si plou o ploro,
no sé si encerto, si enyoro, si emprenc un camí ple de pedres...
no sé com he arribat fins aquí dalt, o baix...
no sé...
Torno a començar un nou viatge. Sense molta gent que estimo. He tallat un cordó que tenia un fort nus i ara em sento com un satèl-lit disparat fòra d'òrbita.
Sé que puc jo sola
però a vegades penso: per què?
Mil veuetes em responen i totes tenen raó...
La raó...
doncs sí, sembla que tenia raó en dir que no cal escoltar la raó. Però clar per dir això ja va fer un raonament...
Bé,
la velocitat del meteorit és tan forta que no sé si m'emportaré tot per davant o em deixaré alguna cosa pel camí.
El cas és que en el nucli més intern hi porto tot un món de rialles, abraçades, amor i cançons que no penso deixar escapar mai de qualsevol òrbita i no sé si mai la podré tornar a emprendre.
Tant de bo...
24 de desembre 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
La raó...la teva raó ha sigut una única veueta que t'ha fet deixar coses pel camí...sí...però potser les tenies que deixar ja...o no...això t'ho dirà la teva raó, però tot el que t'has emportat i el que t'emportes cada dia és únic i això no s'ho emporta ningú nomès que tú, aprofita-ho, diverteix-te i gaudeix del que t'ofereix, ens ofereix la nova vida que has començat i que et somriu....
Publica un comentari a l'entrada