L'amor 2.

(exercici que ha consistit en canviar el final del conte" L'amor" de Quim Monzó, de recull de contes de " El per què de tot plegat" i intentar continuar el mateix estil )

Un dia(cansat de sempre la mateixa història) el futbolista pren la determinació que allò s’ha d’acabar. Després de pensar-s’ho molt, arriba a la decisió que ha de trencar amb aquell rol i no vol continuar així ni un dia més.
Així doncs(malgrat esforços), s’omple de paciència i a partir d’aquell dia no trucaria més l’arxivera fins que fós ella la que el truqués. Una tàctica trampa per crear interès o un neguit o qualsevol cosa que incités a l’arxivera a trucar-lo. A reconèixer els seus sentiments i deixar sortir aquella tendresa que el futbolista creu que té.
Els primers dies, el futbolista es distreu omplint les seves estones lliures amb diverses ocupacions( no és que en tingués gaires), va al cinema sol, mira la televisió sol, llegeix. Pensa que l’arxivera necessita temps per aclarir-se i ell li dona tot el marge necessari. Però mica en mica les seves activitats cada vegada es fan més avorrides i més llargues.
Després de quinze dies de mossegar-se les ungles, continua buscant alguna distracció. Surt al carrer. Passeja. Pensa en que ha de confiar. Que tard o d’hora l’arxivera el trucarà embogida de passió, i se la imagina corrent al seus braços.
A les tres setmanes d’espera, el futbolista odia l’arxivera. Pensa que no pot mofar-se d’ell d’aquesta manera i es planteja trucar-la i dir-li quatre fresques.
Avui a la tarda, després de dinar, el futbolista s’asseu davant del telèfon. Suspira. S’espera un moments i finalment marca el numero de l’arxiu municipal.
“Ho sento, l’arxivera ha plegat de la feina, s’ha casat i ha marxat de Barcelona”.

Tres visions

Cada vegada que em noto aquell pessigolleix darrera la nuca, me’n recordo d’aquell dia que vaig obrir la porta i et vaig veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que de tu en sortia em va airejar la ment i em va carregar d’una energia que em convenia. Des de llavors que et busco sempre amb la mirada i m’acosto a tu per sentir-te ben a prop. I quan hi sóc, els batecs del meu cor se m’acceleren i les meves paraules se’m paralitzen de tal manera que l’energia que m’has transmès es rebota en el meu interior sense arribar a materialitzar-se en el que jo n’espero.
Ara, el dia que no hi ets, tinc la sensació que m’he deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I em deleixo per la teva tornada.
-------------------------------------------------------
­­­
Cada vegada que noto que té un pessigolleix darrera la nuca, sé que se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i em va veure darrera aquelles cares innocents. Vaig notar com se li il.luminava la cara i com rebossava de vitalitat. Va començar a parlar amb tothom. I de tant en tant em mirava i em somreia amb alegria com amb una joventut inesperada. Des d’aquell dia, quan arribo, surt a rebre’m i em parla a trompicons. Se’m queda mirant esperant seguir-me la conversa.
Diuen, que els dies que no hi sóc sempre es deixa alguna cosa important a casa...
------------------------------------------------------

Cada vegada que es nota aquell pessigolleix darrera la nuca, se’n recorda d’aquell dia que va obrir la porta i la va veure darrera aquelles cares innocents. La frescor que d’ella en sortia el van carregar d’una energia que li convenia. Des de llavors que la busca amb la mirada i s’hi acosta per sentir-la ben aprop. I quan hi és, els batecs del seu cor se li acceleren i les seves paraules se li paralitzen de tal manera que l’energia que ella li ha transmès es rebota en el seu interior sense materialitzar-se en el que ell n’esperava.
Ara, el dia que ella no hi és, té la sensació que s’ha deixat alguna cosa, que alguna cosa molt familiar s’ha quedat a casa. I es deleix per la seva tornada.

La perduda. L'any dels somnis. És lícit fer-ho per compassió.

La perduda que va sonar al mòbil va ser l’avís. L’any dels somnis d’un infant se li esvaïa en un instant i mai més no podria tornar enrere. Ell només volia riure. Només volia una estona alegre. Però es acabar. Ho va acabar. En un pas fals se li va escapar tot d’entre les mans. No volia, però una força desconeguda el va empènyer fins a un trist final. Ni el seu penediment, ni els seus raonaments el salvarien del seu destí. Ja estava. Havíen trobat el cos rígid i les seves empremtes. Volia fugir però els seus intents eren en va. Tot es girava en contra seu. Abans que el guarda l’avisés de la troballa del cos, encara tenia la pàl.lida esperança de sortir dissimuladament. Les hores avançaven i els garbuix de pensaments no el deixaven idear una solució d’escapada. Per tot arreu sentia que l’assenyalaven amb un dit i ell s’encongia ben avall.
Amb la mirada baixa, va sentir uns cops al vidre del cotxe. Ja estava. Alleugerit, va obrir i els entregà les dues mans.

-----------------------------------------------------------

Li sóna el mòbil només una vegada. Se’l mira. Tanca els ulls apretant-los fort. La pell li comença a suar i té calfreds. Comença a plorar, i a riure. Amb la mà es dóna bufetades en una galta. Parla: “no...no...És lícit fer-ho per compassió...”. Esbufega. Engega el cotxe. Condueix. Condueix ràpid. Se salta un stop i el piten uns quants cotxes. S’atura en sec. Mira l’hora. Les 18’00. Posa la ràdio i se senten les notícies en titulars.” Punyalada mortal. La víctima va ser agredida quan sortia del circ...”. Es tapa la cara amb les dues mans mentre s’ensorra cap avall del seient del cotxe. Una mà dóna cops al vidre amb els nusos dels dits. Ell aixeca la vista. Dos mossos d’esquadra li fan un senyal que surti. Ell respira fondo. Obre la porta i allarga les dues mans.

ahir era dijous (2)

Ahir era dijous i tampoc va rebre la carta que tant esperava. Tants anys rebent aquella postal...Li duia el noiet de la botigueta de queviures. La botigueta del senyor Joan. Era molt petita i tenia els prestages sempre plens de pots de confitura. Hi tenia pots de totes les mides. Els més grans eren de prèssec i els més petits sempre eren de gerds o maduixetes. Jo sempre me’ls mirava. M’agradava veure els colors de la fruita confitada.
El noiet l’ajudava amb les coses més pesants i feia els repartiments de les comandes. També duia el correu i el diari a la gent de bona casa, a canvi d’una propineta que es guardava a la butxaqueta de la seva armilla.Com cada dia, pels volts de les 10h arribava el noiet amb el diari pel senyor, i els dijous, únicament els dijous, portava una estampeta per la Carmeta, la filla més petita. Deuria tenir més o menys la mateixa edat que ell. El noiet sempre la veia estudiant al saló-estudi juntament amb les seves tres germanes i el vell professor, que cada dia visitava la família. Ell la mirava des de la finestra i observava el seu caparró concentrat en l’estudi. No podia mirar gaire estona perque el vell professor de seguida se’n adonava i tancava els porticons. Aquells porticons de fusta elaborada amb un baldó per tanca. A mi, sempre m’havíen cridat l’atenció els ornaments gravats de la fusta. De vegades eren floretes amb el seu tall recargolat en un costat. M’hi fixava quan tocava neteja. Hi passava el dit embolicat amb un drapet humit per treure la brutícia dels raconets.
Algun diumenge, el noiet havia vist passejar la Carmeta sortint de l’església. Sempre acompanyada de les seves germanes. Aleshores les seguia de lluny i escoltava les seves rialles.Un dia, la va veure mirant-se unes postals amb dibuixos de colors de l’ aparador de la llibreria de senyor Enric, un senyor molt estirat i entenimentat. I va ser llavors que se li va acudir d’enviar-n’hi una cada setmana.Amb les propines que li donàven comprava les postals. Arrencava els segells usats de les cartes que rebia la seva mare i s’asseia al pedrís a escriure una bonica frase. Sempre diferent. De vegades parlava de quan n’era de bonica la Carmeta, d’altres parlava del sol, la lluna i els estels...

Tots els dijous em donava la postal i jo li somreia amb complicitat. Em recordava dels meus anys quan el meu difunt marit se m’acostava amb timidesa amb un petit pom de flors. Sempre escollia flors petites i silvestres.En acabar l’hora d’estudi, jo donava la postal a la Carmeta i, tal i com ell m’havia fet prometre, no li deia res de qui li enviava. El noiet s’esperava amagat al jardí. Aleshores la veia amb la postal a la mà corrents fins el petit estany. I allà sota una arbre es llegia la frase mil vegades fins que la cridàven pel dinar.

El noiet no va gosar mai acostar-se a la Carmeta. Van passar mesos i anys i cada dijous es repetia aquell moment de felicitat. Però la guerra no perdona i aquell noiet ja home va ser obligat a deixar els diaris i anar a les fronteres.

Mai més en va rebre, la Carmeta, d’aquelles postals. I cada dijous tornava a sota l’arbre de l’estany i rellegia les antigues frases sense saber qui les havia enviades.