em toca a mi

Passen ciclistes rodolant amb els seus pneumàtics mig punxats. Agafant velocitat. El fred se’ls escola per entre la roba i arriben triumfants amb suor freda i el front enrojolat.
Descansen al bar del sol.
Entrepans i begudes damunt del tapet.
N’hi ha qui embasten converses vergonyoses amb la mestressa. N’hi ha qui juga a carantoines amb els gats. Els més vells parlen de les seves malures. D’altres només baden...(són els que més m’agraden...)
Des de dalt el balcó observo tot de detalls nimis i insignificants.

Els dies de mal temps i d’ambient tardorenc passen , només un moment, les noies de l’institut.
Els agrada creuar el rierol descalces per damunt les pedres com si fossin un faquir. Juguen amb pals que troben pel terra i els fan volar lluny com un llançament de javalina, a veure quina d’elles el fa arribar més lluny.

Clar!_penso. Són les nimfes del bosc! no me n’he adonat fins ara!_
De cop una ànsia d’aixercar-me i anar amb elles s’apodera de mi. Surto, baixo amb la roba pengim-penjam, travesso el rierol i agafo un pal. Les noies riuen. Ara em toca a mi. Em preparo. Les nimfes m’encoratgen. No deixen que me’n desdigui. Apunto bé l’objectiu i llenço. Sí!
Crits, aplaudiments, abraçades.
Davant la mirada estupefacta de ciclistes, vells , gats, tothom. Cadascuna amb el seu sabre a la mà. Arribem als ravals. Sortim pel camí principal i ens encaminem fins allà on el món no té fi.