sota pedres mil.lenàries

Va declinar aquella invitació insistent sense dubtar-ne ni un segon. No es volia acarar a aquell personatge historiogràfic d’olor a naftalina tota la nit. El sol fet d’haver de seguir una conversa sense interès li esgarrifava la pell de dalt a baix. Així doncs va optar per fer nit al bosc com un pobre paupèrrim.
Va endinsar-se a l’inconegut amb un cert cangueli, perquè negar-ho. Es trobava en un paratge on feia moltes dècades encara continuava el vell parlar de la gent sobre l’interior dels seus boscos. Però tant era, per a ell era una gran gesta que s’havia presentat i no volia refusar.
A mida que s’apagava el dia, l’entorn s’anava convertint a cada minut en una foscúria fantasmal. Va trobar un racó ple de molsa seca però ben tova. Seria el llit perfecte per a fer bivac. Al seu voltant hi havia com unes cortines de malva rosada que li formaven l’habitació perfecte.
Ja pensava que la xerrameca de la gent del poble referent a les històries del bosc eren bajanades, quan un soroll estrany li va cridar la atenció. Semblava com el repic d’un martell damunt d’alguna cosa de metall. Va concentrar-se a escoltar per saber en quina direcció venia i va picar en la curiositat de buscar-ne l’origen. S’encaminà sigilosament amb una lleugera pell de gallina cap el que seria el centre del bosc.
L’entorn no convidava gaire a la confiança. Els arbres semblaven espectres vigilants de la nit i voleiaven petits ratpenats arran del seu cap.
El soroll persistia i cada vegada més fort. Car ja era a prop. Amb la llum de la lluna per llanterna va poder veure una casa estranya. Semblava un temple. Tenia una forma ovalada i una part estava en runes. En un costat hi havia una mena de piràmide. Com d’estil maya. La vegetació havia començat a menjar-se part d’unes columnes altes i fosques. Un lleuger tuf a herba podrida li va fer pensar que era una zona molt humida.
Instintivament va refugiar-se en la foscor d’una ombra. Els sorolls que ara sentia semblaven els d’algú recollint estris del terra, esbufecs de l’esforç d’aixecar alguna cosa pesant i deixar-ho en algun lloc amb força estrèpit i el grinyolar d’una carretilla.
El grinyol en qüestió s’acostava cap on era ell. Es va arrapar a la paret on es recolzava, semblava una columna. Ara podia sentir perfectament la carretilla acostant-se i els pasos del seu conductor. El cor se li accelerava i va aguantar la respiració...
Va passar de llarg i es va allunyar. Un gran sospir d’alleugeriment silenciós li sortí del fons de l’ànima. Es va atrevir a obrir els ulls i començà a ser conscient del lloc on es trobava. Semblava un passadís. El sostre tenia alguns forats gràcies als quals hi entrava la llum necessària per veure que allò s’endinsava molt endins. Les parets eren de pedra freda en peces molt grans. Una gran humitat salobre li recordava l’olor a mar.
Cada vegada hi havia més llum. Va seguir el passadís fins a arribar a una espècie de sala força il.luminada. El sostre tenia una gran esquerda i començaven a entrar els primers raigs de sol. Era una habitació gran, almenys això intuïa ja que havien crescut un munt de mates d’heura per les parets i pel terra. Gairebé no s’hi podia caminar.
On semblava que era el centre, hi havia una mena de sarcòfeg petit. O bé podia ser una mena d’altar. Tenia una forma rectangular d’una mida de mig metre per un de llarg.
En va arrencar totes les herbotes que hi havia pel damunt i es va meravellar dels bonics jeroglífics que hi havia grabats a la pedra. No es podia creure que estés sota pedres mil.lenàries . Potser no eren uns jeroglífics com els egípcis però en feia ben bé l’efecte. Els dibuixos eren grans i molt ben definits. Ni pensaments d’intentar esbrinar-ne el significat. Alguns eren figures geomètriques, d’altres eren flors i n’hi havia un de central que li va cridar força la atenció. Era un faune! Sempre li havien fascinat aquests éssers mitològits mig homes mig bèstia. Del seu cap en sortien les banyes d’una cabra vella i el seu tors era el d’un home fort. En una mà i duia un objecte similar a un martell i una escarpa. Curiós, va pensar. Al seu costat, d’una mida més petit hi havia dibuixada una carretilla de forma antiga, com de fusta. Al principi no hi va caure, però...ell no havia sentit algú amb una carretilla i un repic de martell?
...