En Joan va seguir discretament la conversa d’aquella dona mentre simulava la seva lectura diària de les notícies d’actualitat. La veu de “pito” de la senyora li ressonava punyentment dins el seu cap destorbant-lo clarament. A jutjar per les cares de la resta del personal, doncs es trobava en el vell cafè del poble, aquella soprano d’amples dimensions arribava fins al timpà més petit de tots els oïents. I el seu riure impostat feia patir la resistència de les bombetes del local.
El seu acompanyant, un home prim i encogit, lluitava per fer-se lloc entre paraules amb força poc èxit. La conversa a seguir anava dels gustos culinàris de la senyora i de com el seu home, que només feia que dir sí amb el cap, els hi havia de cuinar._M’agrada la patata bullida_deia la dona_ m’agraden els pesols bullits, m’agrada la pastanaga bullida, però no m’agrada l’ensaladilla!. El pobre home afirmava i intentava calmar la dona que, d’altra banda, per a ella era una forma natural de parlar al seu marit...En Joan va intentar diverses vegades concentrar-se en l’article que tenia al seu davant. Finalment va desistir, va pagar el seu cafè i es va dirigir a la seva bicicleta per anar a fer unes compres.
Passats uns vint minuts i amb les alforges de la bici plenes, va anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-se al platja amb el seu estimat diari.
Un cop desades les compres, protector posat i tovallola en mà, es va encaminar cap a la platja nudista que hi havia ben a prop de casa seva. No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i eren a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.
Es va ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir l’ article que tenia a mitges. No portava encara dues línies, que va tornar a sentir aquella veu punyent.
No va gosar aixecar el cap. Els seus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. Que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!! Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment va alçar els ulls i va veure la enorme portadora de la veu, amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol. La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on ell era. I això que la platja era ben buida! Va poder fixar-se bé en la dona. Era un “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample. Per espant del pobre Joan, la senyora disposava a treure’s la camisola. Girant el cap ràpidament fins al centre del diari, ja no gosava tornar a mirar. Decidit a canviar de platja, lentament es va posar els seus pantalons i sigilosament va començar a aixecar-se quan, de sobte, una ràfega de vent s’emportà el diari fins al bell cos de la senyora que ja començava a dormitar-se. El crit de la dona va ser tan agut que totes les gavines van fugir al vol en un instant. El pobre marit recollia els fulls de diari escampats per la platja i en Joan s’afanyava en marxar sense mirar enrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada