amor, tristesa, sol·litut, vellesa, fortuna, graciós, sinceritat, fidelitat, fe, espantaocells, pedra, ramon,jo,tú, som,
paperera, res, què vols que et digui?, rialla, presó, barrots, gris, lluna, tormenta...
En vols més???has tingut sort!!! juguem-hi!!!
En ramon feia hores que caminava sense rumb seguint un rastre desconegut. El ritme dels seus passos era feixuc i lent, I tot I pensar que pogués tenir un dia gris I trist, en els seus llavis es dibuixava una llarga rialla d’orella a orella. Qui sap si era alegria, felicitat, cinisme o bé recordava algun acudit explicat a la feina. El cas és que paxim paxam anava recorrent el camí fangós I xop que la darrera tormenta li havia deixat.
En Ramon era un home de 50 anys. Vidu de poc temps després de casar-se I no tenia cap fill. Ja li faltava ben poc per la prejubilació I l’única família que tenia era la seva germana I els seus nebots. Mai havia volgut tornar a casar-se. Deia que l’amor de veritat només es viu una vegada.
Seguint amb aquest posat graciós anava mirant els aparadors de les botigues que s’anava trobant. N’hi havia de tota mena. De roba, de coses de cuina, de joguines…sense adonar-se s’havia ficat ben bé en un carrer comercial.
No és que li agradessin gaire les zones comercials. Sempre abarrotades de gent comprant i gastant-se una fortuna en coses cursis. Tampoc li agradaven les dependentes quasi sempre estrangeres que no entenen mai del que t’estan venent. Però vaja. Ja que estava allà, aprofitaria per fer una visita a algú especial.
Com si fos cosa de la lluna, en Ramon es dirigia com imnotitzat fins a una petita llibreria que encara subsistia als gegants comercials. El somriure que duia encara es va fer més gran a mida que s’acostava. Amb els ulls mig en blanc obria la porta de l’entrada I anava tot dret fins a una prestatgeria de llibres. El seu braç va anar directe a cercar el lloc exacte on es trobava el que buscava. I en efecte, entre les seves mans tenia de nou el seu llibre més estimat, l’Espantaocells. No era un llibre infantil encara que pel seu títol ho podia semblar. Era una novel.la d’un home solitari que es feia dir espantaocells. Sempre li havia agradat molt aquest personatge amb cos I cervell de palla. Reia, perque de vegades, se sentia com si fos ell.
El llibre no l’havia comprat mai. Sempre el deixava intacte després de fullejar-lo I llegir-ne troços. Preferia tornar a la llibreria tantes vegades com pogués. Fa temps va tenir un gran disgust perque el llibre es va esgotar I va haver de demanar d’encarregar-lo. Però mai el va comprar.
Amb el llibre ben agafat anava a asseure’s en una butaca d’un racó de la llibreria. Des d’allà es veia el despatxet de la senyora mestressa que ben concentrada escrivia en el seu ordinador. El despatxet es trobava a dalt l’altell I tenia una finestreta per on la mestressa podia veure tota la botiga des de l’entrada.
La mestressa era una dona jove d’uns 30 anys. Havia heredat la botiga del seu pare I havia estudiat filologia catalana. Era una dona molt bonica, rossa amb els cabells ondulats.
En Ramon sempre se la mirava de cua d’ull. Era el seu secret. La jove mestressa era el motiu de la seva visita a la llibreria. L’espantaocells va ser el llibre que fullejava el dia que la veure per primera vegada. Es va quedar amb el llibre agafat ben fort dins la mà mirant-se estupefacte la jove de cabells ondulats. Va reaccionar d’un sobresalt quan la dependenta li va preguntar si estava bé. __si, si…__va dir. No podia deixar de mirar-la. Era igual que la seva dona.
Va obrir el llibre per qualsevol lloc. Tant era. Se’l sabia tot de memòria.
…“ en vols més? és clar que si! Sempre en vull més, mai en tinc prou, una vegada rere l’altre et seguiré demanant més I més I més. No deixaré que la sol.litud desenvolupi una dura I freda pedra. Li tallaré els barrots un a un I sortirà volant tota la tristesa que es tanca en una presó fosca...”
Es llegia el llibre gairebé amb els ulls tancats. Pel voltant de les parpelles es marcaven els símbols d’una vellesa accelerada. Anys i anys llegint el mateix llibre gairebé totes les tardes de dissabte. Assegut amb fidelitat a la butaca que cada anys estrenava una funda nova.
…”Què vols que et digui? Les paraules no són res. Només omplen l’espai i el paper. Segueixen una fe sense sentit. Que ningú espera, ni escolta. Ni entén. Un garbuix de frases inexplicables. Incoherents. Envolicades en un aire de sinceritat falsa. Som tú, jo, i…”
De cop, va aixecar els ulls sobtadament. La jove mestressa discutia fort en una conversa telefònica. Semblava molt alterada. Es podia sentir la seva veu fins ara dolça, en un to punyent, fins i tot podríem dir agressiu. Els gestos de la mestressa eren ràpids i mostraven el seu enuig clarament. “Has tingut sort!!”…” Vinga juguem-hi!!”…Son les úniques frases que va entendre amb claredat. Amb qui deuria parlar?
En Ramon mantenia el llibre alçat com si encara el llegís. Però la seva mirada estava ben pendent de qualsevol moviment provinent de l’altell de la botiga. Per molt que si esforcés, no podia entendre cap de les paraules de la noia. Els sorrolls de fons de l’ambient de botiga eren massa propers i era impossible entendre res.
La mestressa continuava la seva conversa que ara prenia un caire de preocupació. El seu tó de veu era més baix, però no per això era més tranquil. S’havia aixecat bruscament tirant la paperera per terra. Tot de papers arrugats formaven una catifa als peus de la dona. Ella però no va fer cap gest per recollir-los. Escoltava el seu interlocutor amb la mirada fixe ara en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada