No la toquis més que la rosa és així

Em llevo, al matí, arrossegant els llençols. S’em han engaxat als braços i no hi ha manera de treure’ls.
Finalment, a desgrat, he aconseguit desempallegar-me’n.
Inicio, amb lentitud, les tasques d’higiène matinal i prossegueixo emb els plans del dia.
Pocs.
I poc atraïents.
Algunes compres al súper. Alguna rentadora i un xic d’ordre al pis. Pim, pam i llestos.
Se m’acut sortir al centre. Tot i que avui és dissabte i estarà tot a vessar, però tant és.
Enfilo cap al metro.
A l’alçada d’Universitat puja una noia que conec de fa temps.
- Holaa!! - diu- tota emocionada.
Somric.
Està canviada. Ja no té aquell aspecte de nena. A la mà porta la carpeta de la Uni.
Sembla contenta. Ja va sola pel món. Després de tants lligams…
recordo.
Diu que té temps per fer un cafè. D’acord. Baixem a Catalunya i anem al Zurich. Em posa al dia de la seva situació. L’escolto atentament sense dir res. I mica en mica em vaig adonat que segueix igual. Res ha canviat. Encara està atrapada en el seu propi món.
Li comento.
M’entesto en canviar-li el pensament, però no hi ha manera de convèncer-la. Segueixo insistint i paro quan sento la meva veueta dient:
no la toquis més que la rosa és així.
…
Ja és tard.
Se li ha fet l’hora d’anar-se’n.
Ens fem petons de comiat.
…
Vaig cap a les Rambles.
A pas lent.
Miro els pobres animalets tancats en les seves gàbies i accelero fins al quioscos de les flors. Allà m’entretinc tot i més. Vaig d’una paradeta a l’altra,
mirant,
comparant.
Finalment em decideixo i li assenyalo amb el dit a un dependent.
Aquella,
aquella és la rosa que jo vull.