Cal posar-s'hi

Quina enveja em neix sota la pell al veure amb quina calma sobrevolava la platja. Gairebé no es movia. Anava en qualsevol sentit sense importa-li la direcció del vent. Suaument, procedia el seu descens fins apropar-se a la sorra. Aleshores col.locava les potes en posició de tren d’aterratge i frenava l’impacte brusc amb un aleteig ràpid amb la punteta de les ales.
Algunes companyes seves posaven a prop seu. Totes iguals. Totes mirant cap al mateix punt, com si els interessés a totes alguna cosa.
Ara les podia observar detingudament. Eren d’una classe de tamany gran, amb les ales fosques. N’hi havia unes 14 o 15.
A poca distància començaven a descendre unes cosines germanes de tamany més petit i d’un color gris clar. S’agrupaven totes juntes sense barrejar-se amb les altres.
La nostra primera protagonista, en veure-les s’hi acostava buscant coneixença, però...curiosament, les petites i grises s’apartaven refusant clarament la bona fe de la més gran!
Que per ventura hi ha racisme entre animals ?
La nostra amiga no desesperava. Cal posar-s’hi amb empeny!, m’imagino que pensava. Es tornava a acostar lenta i silenciosament amb l’únic rastre d’unes petjades triangulars a la sorra. Les petites intentaven allunyar-se de nou però, amb l’episodi no m’havia adonat que el nombre de grans i de petites havia augmentat considerablement i ara ja no havien tingut més remei que barrejar-se, ja que l’espai de platja que ocupaven cada vegada era més i més petit i... era diumenge. Mica en mica apareixien uns altres animalons de dues potes corrents darrera d’un estel, fins que atemorides, les pobres gavines tant negres com grises, grans o petites, ja era igual, totes a una aixecaven el vol fins a la bella mar