Duia un braçalet de colors

...

Amb les alforges de la bici plenes a vessar de les compres al súper, vaig anar cap a casa amb l’únic pensament al cap d’apoltronar-me al platja amb el meu diari.
Un cop desades les compres a la nevera, protector posat i tovallola en mà, em vaig encaminar cap a la sorra.


No hi havia gaire gent. Encara era d’hora i estavem a principis de juliol. Pintava bé. Fins i tot considerava la possibilitat de fer una becaineta de canonge.

Em vaig ajeure damunt la tovallola de bocaterrossa decidit a llegir el meu article que tenia a mitges.
No partava encara dues línies, que vaig tornar a sentir aquella veu punyent.
No vaig gosar aixecar el cap. Els meus ulls es van quedar fixes en l’última paraula que havia llegit. que potser aquella veu estava incorporada en aquell article?!!
Cada vegada sentia la veu de la dona més a prop. Finalment vaig alçar els ulls i vaig veure la enorme portadora de la veu amb el seu marit encongit carregat amb la nevera i el parasol.
La senyora havia decidit posar-se només a uns metres d’on jo era. I això que la platja era ben buida!

Vaig poder fixar-me bé en la dona. Era un enorme “paquiderm” ros i pintat com un lloro verd. Portava una camisola de platja de color vermell i duia un braçalet de colors de 4 dits d’ample.
Per espant meu, la senyora disposava a treure’s la camisola i lluïr el seu banyador...o... no...
Vaig girar el cap sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar les meves pertinences i vaig caminar uns 30 metres de platja.