Arribaran canvis

Dies han passat d’ençà d’aquell dia. Si no fos per aquell manefla que voltava com una gata en zel...
El llanguir que la pobra noia duia a sobre desentonava força en la seva gràcil personeta.
Cada dia s’aixecava al matí i es cobria la nuesa amb els llençols blancs i tota ella com un embolcall obria el baldó de la porta del celobert. Convertit en hivernacle, aquell pati respirava verd i oxígen, i l’omplia d’una energia fresca.

Vestida amb robes folgades sortia al carrer i es comprava una paperina de gerds endolcits i pujava per l’abrupte camí que la duria al seu encontre amb aquell personatge.
Un personatge que ,en arribar ella, raucava com un príncep encantat d’un hedonisme exagerat.
El va saludar amb un gest de mim poc agraciat sense atura-se a contemplar-lo massa. Volia esquivar-lo tant com pogués. Però no hi va haver massa sort. Va començar per explicar-li els seus pensaments sabis i únics sobre qualsevol cosa.
La ment de la noia estava saturada de sentir-lo i la seva pell s’esgarrifava cada vegada que se li acostava per dir-li res. Els seus esforços per mantenir la ment serena eren difícils i desitjava posseïr algun ungüent fet d’orenga que quallés la seva tranquilitat.

Com una icona, tenia la imatge d’un símbol del passat que li feia de justicier o tal vegada era un símbol que li omplia el cap de serradures. En qualsevol sentit l’ajudava a fer grans salts amb xanques a les cames i acostar-se ràpidament a allò que desitjava.

Ser ella mateixa ja era un gran objectiu. Sense ser l’objecte d’un altre que vol que li segueixis la veta. Arribaran canvis aviat. Ho sabia. La seva ment serà assossegada i tranquila, i podrà afrontar-se amb un llenguatge clar, cult i equilibrat. I el manefla de torn haurà d’asseure’s i contemplar callat.